Vist amb perspectiva, aquell 0-4 enlluernador al Santiago Bernabéu tenia el risc de confondre. A partir de febrer i amb els reforços d’hivern, que li van donar poder amenaçador al davant, el Barça va fer bé unes quantes coses, va ser capaç d’encadenar quinze partits sense perdre i va oferir un recital contra el Madrid. No és poc. Però tampoc podia esperar el club que, de cop i volta, s’haguessin resolt mancances tan flagrants que havien dut Xavi Hernández a afirmar que s’havia de recuperar el model Barça i que no entenia què havia estat passant els últims anys. “L’havíem perdut i em sorprèn moltíssim”, expressava amb perplexitat el 19 de desembre. De la revifalla per a l’esperança, l’equip ha passat a protagonitzar una davallada rotunda, primer en el joc i ara també en els resultats, amb una sèrie per a la història de tres derrotes seguides al Camp Nou, amb l’agreujant que han arribat contra l’Eintracht, el Cadis i el Rayo. Amb imatges desoladores, problemes greus per generar futbol i una falta de confiança i de continuïtat alarmants. L’equip s’havia espavilat molt en la classificació i feia la sensació que l’objectiu de mínims de garantir l’accés a la Champions quedaria curt. Ara, el col·lapse regira l’escenari. És la trista realitat. Queden cinc partits de lliga i, tristament, ja no és qüestió de buscar-hi la llum en la identitat futbolística, sinó d’assegurar la presència a la següent edició de la Champions. Sí o sí. I a partir d’aquí, assumir que la regeneració necessària exigirà una sacsejada a l’estiu. Falta futbol. Falta talent. Falta identitat. Xavi ja ho intuïa poc després d’aterrar, i ara tocarà rumiar bé i executar encara millor. Sense la Champions, l’horitzó seria tètric.