La tragèdia olímpica del Pirineu
¿Algú dubta que, si es fan, com una maledicció tràgica, Salvador Illa inaugurarà els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 amb el rei, el president del govern espanyol i tota la bancada cofoia d’haver explotat una altra vegada la ximpleria provinciana del país? Vist com en van, d’adelerats, els aprenents de bruixot de cada banda de la Plaça de Sant Jaume per sortir a la fotografia dels amos del món (que concentren entre el melic i a la punta del nas, això és: entre les reverències estatals i l’olor dels seus despatxos), la catifa que els estenen té el roig del socialisme espanyol que ja s’hi enllustra les sabates.
Afanyem-nos a dir, per intentar d’evitar el menyspreu sectari dels partits i dels seus acòlits (que tot el que els és aliè, ho veuen bastit pel partit contrari), que ni els socialistes no en són –sinó servents amb carnet del PSC–, ni l’actual president del país ni els seus d’ERC no en fan –ni d’una cosa ni de l’altra–, ni la batllessa de la capital tampoc –i també ni del títol que ostenta (més enllà de servir a Podemos) ni, molt menys, del que el cap i casal representa–, com tampoc els qui hi havia abans, desarrelats de Convergència, que malden per recuperar les prebendes que els mantenen.
Se’m dirà que no parlo clar i que convé dir les coses pel seu nom i de pressa per enllestir. I els responc contundent que de jugar a enredar la troca amb les paraules en sabem tots prou i que ja n’estem fins al capdamunt, els hereus dels pobres, de deixar que els servidors dels amos les facin anar com si fossin seves per acontentar-nos amb les rampoines.
No cal parlar de la presa de pèl de les preguntes de la consulta sobre l’esdeveniment olímpic –redactades per algun escrivent de discursos a sou (a gran sou) amb més coneixement de truà que de lingüista–, ni de la prestidigitació del mapa del subjecte comarcal decisori, perquè són males arts tan trillades que fins i tot fa mandra de recollir-les per llençar-los-les a la cara. A allò que en diuen el rerepaís –comarques o el jardí de Barcelona– n’estem farts dels provincians de la ciutat comtal i dels que, quan hi van, s’hi enlluernen.
Encara que ens la sepultin a l’abocador del pintoresquisme i del folklore, ens queden rastres de memòria, als qui vivim sota el fullam verdós dels seus caps de setmana d’Instagram, i recordem que ja ens la van prometre, la lluna en un cove, tantes i tantes altres vegades, rere els focus de la modernor, del progrés i del paradís a la terra que del Tibidabo estant s’escampava pel país amb la mateixa fal·lera religiosa (sí, hem après llatí i a desemmascarar collonades i mentides) de la seva colonització d’ara.
Recordem el senyor Fèlix Macià Bonaplata, fundador de Foment Nacional del Treball, accionista del Banc de Barcelona, vocal de l’Exposició Universal de 1888 i alcalde de la ciutat després de Rius i Taulet, que va ser diputat per la circumscripció de les terres per on anunciava, des del 1871, el ferrocarril que construïa com la panacea de la falta de progrés pel desastre de les infraestructures. Fos on fos i per a qui fos que es presentés, el territori el votava: pel Partit Liberal, el 1872 va ser diputat per la circumscripció vigatana i, el 1879, pel Partit Conservador i per la circumscripció de Girona, al districte de Puigcerdà va arribar a recollir 1.005 vots agraïts dels 1.011 possibles. La recordem, la via del tren que Don Fèlix, l’amo de les mines El Veterano, es va fer construir per la seva empresa Brocca i Cia. per transportar el seu carbó fins a la seva fàbrica de Barcelona (la primera de vapor del carrer de Tallers, que per això se’n diu així, del carrerot a tocar de Canaletes) des del seu jaciment d’Ogassa. I ens en recordem cada vegada que gairebé 150 anys després que s’inaugurés hem d’evitar-la per baixar amb una certa dignitat a Barcelona. Sí, ens en ben recordem que el 3 de gener de 1880 es va haver de constituir la Societat del Ferrocarril de Torelló a Olot per reclamar el progrés del territori per damunt del negoci barceloní, quan es va veure que el tren de Granollers a Vic es desviava per anar a ca l’amo. I recordem que no va ser fins el 3 d’abril del 2009, gairebé 130 anys després, que no vam poder fer en unes certes condicions els 30 km que ens separen els veïns i les famílies de la Vall del Ges i la d’en Bas tan properes. I encara en cotxe, per carretera. Ah, i al districte de Puigcerdà encara poden recordar que de les promeses, res de res, i dels vots enganyats i de ventre agraït molta lliçó a aprendre, perquè el ramal del tren des de Ripoll (on la línia se n’anava cap a les mines del prohom, de més amunt de Sant Joan de les Abadesses) no es va construir fins el 1919, fins a Ribes de Freser, i no va ser fins el 3 d’octubre de 1922 que la mateixa línia miserable d’una sola via d’aviat farà 100 anys no hi va dur, a la capital de la Cerdanya, el progrés anunciat mig segle enrere.
I ara que els senyorets metropolitans i les senyoretes cosmopolites que se’n volen anar a esquiar sense les cues que ens embussen les carreteres ens volen tornar a vendre els negocis que ens fan, els engegaríem a pastar fang si no fos que ens sabem del mateix país i víctimes de la mateixa tragèdia.