Fitxar, per a què?
Si amb gairebé 500 milions de pèrdues no n’hi ha prou per adonar-se que l’objectiu estratègic del Futbol Club Barcelona com una empresa global és un fracàs, potser que els entabanats s’ho facin mirar bé, això de pensar que la gestió del Barça s’ha de fonamentar en l’economia.
Que els diners han de ser al camp és, ja, en aquest club, una obvietat tan històrica com hauria de ser-ne que el seu verí és el de les sangoneres que volen aprofitar-se’n: tots els neoliberals que menteixen sense escrúpols i tot el reguitzell de paràsits que en viuen. Els primers són totes aquelles persones que han dit a tot i a dret que el Barça no ha de tenir ideologia o l’han amagada amb eufemismes, s’han presentat directament o indirectament a les eleccions i les han guanyades, i, els segons, totes aquelles entitats físiques o jurídiques –representants, agents, periodistes (a sou directe o comissionistes), mitjans de comunicació, adoctrinament i propaganda, empreses de tota mena i un exèrcit de comercials i treballadors del club o aspirants a ser-ne– que han espremut la mamella fins a esgotar la vaca o han ofegat la gallina dels ous d’or a còpia de seure-hi a sobre.
Amagar que la riquesa del Barça és el d’exercir la capitalitat catalana és llençar l’actiu principal del club, el valor afegit que pot distingir-lo de totes les empreses esportives acuitades a captar l’estupidesa faraònica de les masses. Posar el Barça com el símbol de la resistència a l’homogeneïtzació i a la cobdícia és tan intel·ligent com adonar-se que, avui, els estats no són sinó agents comercials de les grans fortunes i que, disfressar-se de David, és tan ximple com creure’s Goliat, si s’ignora el valor de les eines naturals de què es disposa.
Fitxar jugadors per convertir-se en un exèrcit mercenari pot interessar als botiflers, acovardits i acomplexats, als mercaders d’estar per casa amb ínfules de grans brokers (que són els corredors de borsa de sempre, però planxats per la indústria del cinema) i als delegats territorials de les grans empreses que tenen llotja al camp com qui la tenia al Liceu per enlluernar-hi la puteta. Menysprear el planter o tenir-lo com un mocador de paper per eixugar el degoteig d’un refredat o contenir els escopits d’un eixavuiro és de tan savi com llençar llavors al mar o podar els fruiters quan la saba bomba. Però pensar-se que no essent res o un equip de segona provoca l’empenta de l’orgull que fa guanyar partits i sobreviure en la cova de lladres en què s’ha convertit el món és una mostra tan gran d’estar malalt d’idiòcia com pensar-se que sense vindicar-se català tothom sabrà que Catalunya és encara alguna cosa.