Tan sols per tot allò que repre­senta, el Madrid hau­ria de des­a­parèixer. Pel fei­xisme on s’arre­len els seus tri­omfs a Europa i encara fona­menta amb obres faraòniques (i si als seus socis i sim­pa­tit­zants no els està bé, esbor­rant el nom infame del seu estadi pot­ser podria començar a sem­blar un club de per­so­nes res­pec­tu­o­ses amb la vida dels seus congèneres) i per l’Espa­nya del caci­quisme lati­fun­dista i finan­cer que pro­mou (i si els molesta, que es gra­tin la but­xaca, retor­nin els diners dels favors urbanístics i econòmics de la capi­ta­li­tat, esbot­zin la llotja dels nego­cis ver­go­nyo­sos estam­pits al Boletín Ofi­cial del Estado i dei­xin el jaco­bi­nisme cas­tellà sense escut ni ban­dera). I com que tot això, per anys que pas­sin i opor­tu­ni­tats històriques que tin­guin, no s’esdevé, el Madrid, com a con­cepte, hau­ria de des­a­parèixer i el Real Madrid Club de Fútbol pas­sar als lli­bres d’història com una escola reei­xida de ser­vents con­vençuts de la força de la impo­sició per l’atza­ga­iada de la violència.

Això és a la base de la Copa d’Europa d’enguany acon­se­guida mar­cant tres gols cada dues fue­ta­des de pilota entre els tres pals de la por­te­ria contrària. Un joc gens ela­bo­rat, sim­ple (però a fe, i sap greu, no pas rude, aquesta tem­po­rada, per obra i gràcia d’un senyor com Carlo Ance­lotti i un juga­dor poc estri­dent com Karim Ben­zema) amb una eficàcia tan enorme que ha estat capaç de dei­xar enrere equips d’un fut­bol molt més bonic que no pas aquesta colla de com­pe­ti­dors fills de l’escola madri­le­nya.

Ama­gant la fat­xen­de­ria legionària habi­tual, han superat amb aques­tes fibla­des defi­ni­ti­ves el Chel­sea, el París Saint Ger­main, el Manc­hes­ter City i el Liver­pool, equips més o menys simpàtics, antipàtics i de valors con­tra­ris o afins però potentíssims que han arri­bat a reduir el Madrid a cen­dres. I cada vegada se’ls ha alçat d’una manera que, des­vi­ant la mirada de la seva essència, fa enveja.

L’empenta de gua­nyar peti qui peti té el deto­nant en un orgull que mol­tes vega­des –gai­rebé sem­pre– li fa per­dre la moral diguem-ne democràtica, justa, de res­pecte, per caure a l’estil pati­bu­lari que li és històrica­ment propi. Però també té un com­po­nent com­pe­ti­tiu d’anar a totes quan tot sem­bla per­dut que, rat­llant el ridícul en abo­car-se en tromba a l’àrea rival en els dar­rers minuts amb gols en con­tra, li dona una dig­ni­tat que, aquest any si més no, hauríem d’enve­jar per al Barça.