Tan sols per tot allò que representa, el Madrid hauria de desaparèixer. Pel feixisme on s’arrelen els seus triomfs a Europa i encara fonamenta amb obres faraòniques (i si als seus socis i simpatitzants no els està bé, esborrant el nom infame del seu estadi potser podria començar a semblar un club de persones respectuoses amb la vida dels seus congèneres) i per l’Espanya del caciquisme latifundista i financer que promou (i si els molesta, que es gratin la butxaca, retornin els diners dels favors urbanístics i econòmics de la capitalitat, esbotzin la llotja dels negocis vergonyosos estampits al Boletín Oficial del Estado i deixin el jacobinisme castellà sense escut ni bandera). I com que tot això, per anys que passin i oportunitats històriques que tinguin, no s’esdevé, el Madrid, com a concepte, hauria de desaparèixer i el Real Madrid Club de Fútbol passar als llibres d’història com una escola reeixida de servents convençuts de la força de la imposició per l’atzagaiada de la violència.

Això és a la base de la Copa d’Europa d’enguany aconseguida marcant tres gols cada dues fuetades de pilota entre els tres pals de la porteria contrària. Un joc gens elaborat, simple (però a fe, i sap greu, no pas rude, aquesta temporada, per obra i gràcia d’un senyor com Carlo Ancelotti i un jugador poc estrident com Karim Benzema) amb una eficàcia tan enorme que ha estat capaç de deixar enrere equips d’un futbol molt més bonic que no pas aquesta colla de competidors fills de l’escola madrilenya.

Amagant la fatxenderia legionària habitual, han superat amb aquestes fiblades definitives el Chelsea, el París Saint Germain, el Manchester City i el Liverpool, equips més o menys simpàtics, antipàtics i de valors contraris o afins però potentíssims que han arribat a reduir el Madrid a cendres. I cada vegada se’ls ha alçat d’una manera que, desviant la mirada de la seva essència, fa enveja.

L’empenta de guanyar peti qui peti té el detonant en un orgull que moltes vegades –gairebé sempre– li fa perdre la moral diguem-ne democràtica, justa, de respecte, per caure a l’estil patibulari que li és històricament propi. Però també té un component competitiu d’anar a totes quan tot sembla perdut que, ratllant el ridícul en abocar-se en tromba a l’àrea rival en els darrers minuts amb gols en contra, li dona una dignitat que, aquest any si més no, hauríem d’envejar per al Barça.