PEL CARRIL DEL MIG
Hem tingut sort
Aquest article podria fer una glossa –una més– de la persistència del Girona, de l’empatia de Míchel o del gegantisme esportiu i personal de Marc Gasol, però com que em faria pesat i repetitiu, justifico en els més de 35 anys fent periodisme esportiu el fet de caure en la temptació de la primera persona, de la batalleta de vell. El bàsquet és un dels esports més estretament lligats a la meva vida professional. El meu debut en la plantilla d’un diari va tenir com a encàrrec recollir –des d’un telèfon fix, per descomptat– la crònica del debut del Valvi Girona a primera B, el 27 de setembre del 1986. Quan va pujar a l’ACB el 7 de maig del 1988, els pardals al cap propis d’un ajudant de redacció de 22 anys amb tota la vida professional al davant feien complicada la presa de consciència d’haver viscut un fet històric per a Girona. Vint anys més tard (2008), haver de relatar la caiguda a l’infern d’aquell projecte tan arrelat socialment a Girona sí que va ser un impacte. Sota el nom d’Akasvayu, el club havia viscut tres anys en una ficció, clarament per sobre de les seves possibilitats, sempre arrapat a la fugida endavant, i sucumbia a la irresponsabilitat d’alguns i la falta de vigilància d’altres. Tornant de Badalona després de l’eliminació contra la Penya de Ricky i Rudy, la conversa amb els companys Jordi Prat –quants after hours tancant planes fora de temps, oi Jordi?– i Raül Muxach girava al voltant del futur de Marc Gasol i d’un hipotètic conill salvador que mai no va sortir del barret d’Akasvayu.
En l’equip que va escriure l’epíleg hi jugava Marc Gasol, i també el llegendari Darryl Middleton i Víctor Sada, tots dos presents a Fontajau el cap de setmana. “No ho podies ni somiar, quan Akasvayu es va enfonsar!”, em cridava diumenge Gerard Darnés a prop de Toni Espinosa mentre una gernació esperava la sortida dels jugadors. I no, no m’ho pensava jo, ni tampoc ell, encunyador del terme Akusbaixu –deformació fonètica de a que us baixo i emparentat amb el nom del patrocinador Akasvayu.
Marc Gasol és l’artífex des de tots els punts de vista d’aquest somni fet realitat. Ja és un personatge determinant en la història del bàsquet gironí. La desfeta del 2008 va ser tan dolorosa, tan feridora, que en l’horitzó immediat només hi havia espessor. Marc Gasol se’n va anar a l’NBA. Quan va explicar que acabaria la seva vida esportiva a Girona, poc crèdit se li va atorgar. Amb els anys i a còpia de confirmar amb fets els seus compromisos, la credibilitat va anar a l’alça i ja ha estat inqüestionable des que va fundar el Bàsquet Girona, el 2014. “Vull veure com reacciona Girona perquè si això no arrela o no és ben comprès, ho deixaré córrer; no tindria cap sentit mantenir un artifici”, em deia en una de les seves visites estiuenques. Queda clar que hi ha hagut resposta, que hi ha arrelament, que la idea de vincular l’Uni i el Bàsquet Girona, Marc Gasol i Laia Palau, té un potencial incalculable i que els límits són indefinibles si la responsabilitat de la gestió no posa en risc els projectes. En aquest aspecte, l’Uni ha marcat una nova referència i ha desterrat velles maneres de fer. Avui, una megalomania com la d’Akasvayu només causaria rebuig.
Amb la vista fixada en el genoll esquerre de Marc Gasol abans de la final, una pel·lícula de 34 anys de bàsquet passa a tot drap i en pocs minuts per la meva pantalla imaginària. Hi surten centenars de jugadors, jugadores, entrenadors i entrenadores, els d’aquest article i moltíssims més que no hi surten. Moments com el tir lliure fallat per Costa per agafar el rebot d’atac i donar-la a Margall perquè amb un triple remuntés un partit perdut contra el CAI, com els degoters a Palau que van accelerar la construcció de Fontajau, com la metralleta d’Ivanovic que es va lesionar quan era l’estrella de la lliga, com el dramàtic play-off contra el Breogán del 1995, com el dia que tornant d’un viatge em van dir que s’havia mort el meu avi, com la lliga catalana de Chris Corchiani que vaig haver de veure en VHS perquè la Fina i en Jordi van decidir casar-se aquell dia i era o la boda o la vida, com la mai prou valorada semifinal de la Korac del 2000 contra el Llemotges, com el triple de mig camp de Myers contra el Bilbao el dia del mal de ventre que em va acabar enviant a la sala d’operacions, com l’eternament competitiu Middleton –“Ei, que jo encara vull jugar”, encara em diu, a punt de fer-ne 56, com jo mateix–, com les penúries creixents en l’inici del segle XXI seguides del títol de la FIBA Cup i la final perduda de la ULEB Cup en aquella desmesura de l’últim trienni. I, ja mort el rei, com el clau roent del Sant Josep i el seu corresponent funeral (el segon). I com la Lliga Femenina de l’Uni el 2015 i el 2019 i les grans victòries en l’Eurolliga que ens han inflat els pulmons.
Quan escrivia de bàsquet, el meu ritual al final de les grans cites era, des del parquet, sentir el silenci allà on el sonòmetre havia col·lapsat i observar la grada buida amb les restes de la batalla. Diumenge no hi havia manera que Fontajau quedés buit, com si anatomitzar la intensitat d’aquell instant exigís una llarga descompressió per abaixar l’adrenalina.
Entre les abraçades amb els de la meva època, una de molt especial i efusiva amb Jordi Plà, ara director esportiu del club i abans periodista a El 9 i L’Esportiu. Van ser quinze anys de costat (literalment), de no rendir-se fins a tenir l’entrevista impossible i de sessions antològiques de bàsquet, de gasolina i de tot, que em feien veure que era molt més profitós escoltar que xerrar.
Quan l’antic CB Girona agonitzava vaig escriure un article, gairebé un epitafi, titulat Que tinguem sort i que, com la cançó de Lluís Llach, s’acabava amb un lacònic “malgrat la boira, cal caminar”. Girona ha tingut sort amb Marc Gasol. Ara convé talent per planificar, criteri per decidir, responsabilitat per administrar i habilitat per competir. Serà la manera d’esquivar emboirades i que mai més hagi d’explicar batalletes per celebrar un ascens.