Han estat catorze anys sense ACB a Girona. I s’han fet molt llargs. Catorze anys, a més, de regust amarg amb un Akasvayu que ens va permetre tocar el cel i que tot seguit ens va soterrar en els inferns de la vergonya. Aixecar el cap després d’aquells deliris de grandesa no ha estat fàcil. Abans que el Bàsquet Girona, d’altres ho van intentar. I semblava impossible sortir de l’espiral del malefici, com si la vanitat de temps anteriors encara tingués factures pendents. Precisament, de factures impagades en van quedar un munt al calaix del darrer club professional de la ciutat. La rèmora que va suposar i el descrèdit acumulat han estat grans entrebancs. Però això ja forma part de la història. Del passat. El present i el futur són engrescadors. Girona recupera la il·lusió i l’orgull amb el Bàsquet Girona.

L’arribada de Marc Gasol ha estat reveladora i essencial. És cert que el club encara és molt jove però s’ha procurat fer els passos quan tocaven, sense estirar més el braç que la màniga. Sense pressa però sense pausa. Amb un objectiu clar però amb uns fonaments que permetessin assolir-lo. En Marc ho ha liderat i hi ha posat el coll, més enllà del nom i dels diners. Amb humilitat però amb tota l’ambició del món. Recuperant l’esperit d’aquell Valvi i d’aquell Casademont, que van ser emblema i element cohesionador d’una ciutat que, més enllà del futbol, també té el bàsquet en el seu ADN. Girona és d’ACB i amb una carta de presentació que fa goig: amb un planter que ja s’ha fet un nom en el bàsquet català i un equip directiu i tècnic liderat per un cognom que obre pràcticament totes les portes. Arribar ha estat difícil. Mantenir-se encara ho serà més. Aviat es desvelaran les incògnites, quines són les fites que es marca el club i quins recursos es posen sobre la taula i, a la pràctica, sobre la pista.

El que ningú ens pot arrabassar, però, és que el bàsquet gironí està de moda, amb un equip masculí que recupera la plaça entre els millors i un de femení que és un referent indiscutible, no només a l’Estat sinó a Europa. Millor combinació impossible. Envejable. I la pregunta és: sabrem gestionar aquesta excel·lència amb l’equilibri adient perquè ningú hi surti perdent? Caldrà trobar la mesura justa perquè cap dels dos clubs ni les seves aficions se sentin maltractats. Ajustar els tempos a Fontajau, seu dels dos clubs. Ajustar el seguiment mediàtic. Ajustar l’ajut de les administracions... Perquè en aquest tipus de situacions l’esport femení sempre té les de perdre. L’Uni, però, es troba en un punt de maduresa i de consolidació esportiva que farà molt complicat moure’l d’aquesta posició de reconeixement i notorietat. S’ho han guanyat a pols, després d’anys de treball discret i humil però alhora amb tant èxit. Hi ha d’ajudar, també, la recent aliança que s’ha creat entre els dos clubs per tirar endavant un projecte de base formatiu femení. Però hi haurà molts detalls a discutir, molts horaris a quadrar, molta publicitat a repartir i molts abonaments a disputar-se. De l’entesa n’hauria de sortir una proposat engrescadora; de la disputa, pèrdua de potencial. Cal ser intel·ligents, més que ambiciosos. El que anima a ser optimista és que els dos clubs han demostrat que, de cap i d’estratègia, en van més que sobrats.