Han estat catorze anys sense ACB a Girona. I s’han fet molt llargs. Catorze anys, a més, de regust amarg amb un Akas­vayu que ens va per­me­tre tocar el cel i que tot seguit ens va soter­rar en els inferns de la ver­go­nya. Aixe­car el cap després d’aquells deli­ris de gran­desa no ha estat fàcil. Abans que el Bàsquet Girona, d’altres ho van inten­tar. I sem­blava impos­si­ble sor­tir de l’espi­ral del male­fici, com si la vani­tat de temps ante­ri­ors encara tingués fac­tu­res pen­dents. Pre­ci­sa­ment, de fac­tu­res impa­ga­des en van que­dar un munt al calaix del dar­rer club pro­fes­si­o­nal de la ciu­tat. La rèmora que va supo­sar i el descrèdit acu­mu­lat han estat grans entre­bancs. Però això ja forma part de la història. Del pas­sat. El pre­sent i el futur són engres­ca­dors. Girona recu­pera la il·lusió i l’orgull amb el Bàsquet Girona.

L’arri­bada de Marc Gasol ha estat reve­la­dora i essen­cial. És cert que el club encara és molt jove però s’ha pro­cu­rat fer els pas­sos quan toca­ven, sense esti­rar més el braç que la màniga. Sense pressa però sense pausa. Amb un objec­tiu clar però amb uns fona­ments que per­me­tes­sin asso­lir-lo. En Marc ho ha lide­rat i hi ha posat el coll, més enllà del nom i dels diners. Amb humi­li­tat però amb tota l’ambició del món. Recu­pe­rant l’espe­rit d’aquell Valvi i d’aquell Casa­de­mont, que van ser emblema i ele­ment cohe­si­o­na­dor d’una ciu­tat que, més enllà del fut­bol, també té el bàsquet en el seu ADN. Girona és d’ACB i amb una carta de pre­sen­tació que fa goig: amb un plan­ter que ja s’ha fet un nom en el bàsquet català i un equip direc­tiu i tècnic lide­rat per un cognom que obre pràcti­ca­ment totes les por­tes. Arri­bar ha estat difícil. Man­te­nir-se encara ho serà més. Aviat es des­ve­la­ran les incògni­tes, qui­nes són les fites que es marca el club i quins recur­sos es posen sobre la taula i, a la pràctica, sobre la pista.

El que ningú ens pot arra­bas­sar, però, és que el bàsquet gironí està de moda, amb un equip mas­culí que recu­pera la plaça entre els millors i un de femení que és un refe­rent indis­cu­ti­ble, no només a l’Estat sinó a Europa. Millor com­bi­nació impos­si­ble. Enve­ja­ble. I la pre­gunta és: sabrem ges­ti­o­nar aquesta excel·lència amb l’equi­li­bri adi­ent perquè ningú hi surti per­dent? Caldrà tro­bar la mesura justa perquè cap dels dos clubs ni les seves afi­ci­ons se sen­tin mal­trac­tats. Ajus­tar els tem­pos a Fon­ta­jau, seu dels dos clubs. Ajus­tar el segui­ment mediàtic. Ajus­tar l’ajut de les admi­nis­tra­ci­ons... Perquè en aquest tipus de situ­a­ci­ons l’esport femení sem­pre té les de per­dre. L’Uni, però, es troba en un punt de madu­resa i de con­so­li­dació espor­tiva que farà molt com­pli­cat moure’l d’aquesta posició de reco­nei­xe­ment i noto­ri­e­tat. S’ho han gua­nyat a pols, després d’anys de tre­ball dis­cret i humil però alhora amb tant èxit. Hi ha d’aju­dar, també, la recent aliança que s’ha creat entre els dos clubs per tirar enda­vant un pro­jecte de base for­ma­tiu femení. Però hi haurà molts detalls a dis­cu­tir, molts hora­ris a qua­drar, molta publi­ci­tat a repar­tir i molts abo­na­ments a dis­pu­tar-se. De l’entesa n’hau­ria de sor­tir una pro­po­sat engres­ca­dora; de la dis­puta, pèrdua de poten­cial. Cal ser intel·ligents, més que ambi­ci­o­sos. El que anima a ser opti­mista és que els dos clubs han demos­trat que, de cap i d’estratègia, en van més que sobrats.