Per tal de distingir la relació humana amb l’esport podem crear dos grups generalistes de fàcil reconeixement pel ciutadà mig. En primer lloc tenim els extremistes que podem dividir en dos subgrups: per una banda trobem els al·lèrgics per convicció que resumeixen els seus moviments corporals en l’arqueig del braç a l’hora d’obrir la nevera, i d’altra banda, els que viuen per portar el cos al límit com a teràpia mental i per tant, busquen competicions a mode de desembarcament de Normandia on estan obligats a defecar al bosc, pixar a una ampolla per beure, i en cas de mort, fecundar qualsevol ésser viu per perpetuar l’espècie. Llavors, en segon lloc, ens trobem una massa heterogènia que hi estableix una relació més o menys raonable, més o menys contínua, més o menys equilibrada, on l’esport és una via de manteniment físic, de combatre els desajustos alimentaris, i en definitiva, de cert descans mental i fugida familiar momentània. Aquests segons no som millors, senzillament som més convergents, neutres, adaptables, i per tant, la societat ens observa amb l’acceptació del que mai pren part del tot de les causes personals.

Anem el tema, el problema d’estar al segon grup és que al tenir una amor discontinu amb l’esport doncs el rendiment també és molt canviant el temps, així doncs, el mateix recorregut el pots fer amb certa solvència durant un temps, o estan al límit de l’infart i tres embòlies durant una temporada, i un servidor, ara mateix, està en aquesta segona fase de rodolar més que córrer i de buscar sempre el fet de moure’s a favor de vent per fer la tasca més lleugera. Així doncs, la setmana passada, quan vaig aprofitar la llum tendra de l’hora baixa per anar a fer el meu recorregut habitual als voltants del meu poble que tant estimo i tots hi veniu a viure, ja vaig notar al cap de poc estona que no anàvem bé, més ben dit, vaig entendre ràpid que la cosa pintava molt malament i les cames no em responien per motius relacionats amb la falta de son, excés de gelats, i un historial mèdic personal que tampoc cal explicar però provoca caigudes físiques importants sense justificació prèvia.

Davant d’aquest fet vaig decidir anar a poc a poc a veure fins on era capaç d’arribar, vaig fer el camí fluvial, el cementiri, vaig baixar per Sant Mena i al camí de darrera la Massana (ja sabeu on visc) ja no podia més i vaig començar a caminar. Les cames em fallaven quan ens vàrem trobar. Va ser de cop, no el vaig veure arribar bàsicament perquè no veia res, va ser com una aparició i el tenia a dos metres, a davant meu, caminant lentament, com si la meva presència li importés una merda, i de cop, no sé perquè es va frenar i em va mirar de reüll. Vaig quedar més quiet del que estava recordant el senglar que havia sortit del mar i havia atacat una dona. No hi havia ningú més, només ell i jo, i de moment tenia la tranquil·litat de saber que ell no podia imaginar que estava com un Umtiti després d’un partit de Copa, i just en aquests instant, va començar la relació més fascinant que ha tingut mai un home amb un senglar.