Si, com deien, l’onzena etapa del Tour d’enguany, la del 13 de juliol a l’alçada alpina del Col du Granon, havia de passar a la història –de fet, l’organització de la volta francesa ja la titula, a semblança de les grans gestes, com La bataille du Granon–, la d’ahir a la pirinenca estació d’esquí d’Hautacam hauria d’entrar als cims de l’Olimp i fer-ne, d’aquella, el pedestal on dos herois, Jonas Vingegaard i Tadej Pogacar, es fonguessin en el símbol de l’esport: l’encaixada de mans, en plena pugna, entre el vencedor de la grand boucle de l’any passat, que acabava de caure, i qui li podia arrabassar definitivament el títol, que l’esperava, reconcilia el consumidor del producte televisiu que és aquesta gran propaganda turística de França amb l’essència de l’esport, per vergonya dels impresentables (Mourinho, Valdano, Simeone i altres boxejadors sonats) que no saben ni guanyar ni vèncer.

Es baixava el Coll de les Espandelles, de 1.378 metres d’alçada. Pogacar havia fet, pujant-lo, un, dos, tres, quatre... canvis de ritme esclatants per aïllar Vingegaard, el mallot groc de la carrera, dels seus aliats i deixar-lo enrere. Els pendents de la muntanya, com és habitual en aquests recorreguts escollits per algun devot del marquès de Sade, rebotien a l’asfalt l’escalfor del sol atòmic que ens fon el cervell amb la migdiada. No hi havia, però, manera d’adormir-se. Si als Alps els corredors de l’equip Jumbo havien desplegat una estratègia reeixida de desgast, una trampa on Pogacar va deixar la brusa groga del capdavanter de la cursa, en aquesta etapa al Pirineu van sucumbir al desplegament impetuós de la molla del cos que l’eslovè projecta explosivament als pedals de la bicicleta. Van quedar enrere, però Vingegaard li acompanyava la roda de tracció com la banyera d’un camió l’esquena de la cabina. I durant el descens...

A l’entrada d’un revolt, la pedalada del danès va tenir més força que l’atracció de la gravetat i la roda del darrera va deixar el terra per projectar-lo enlaire i estavellar-lo als ulls esbatanats dels espectadors. No va caure, però els peus de l’audiència encara rebotien de l’esglai quan la fura desbocada de Pogacar va percudir la pedalada al voral d’un giravolt immediat sobre les restes de grava i la roda impulsiva va escapar-se’n. El groc, endavant, com una enlluernada esmicolant-se al capdavall de les capçanes dels arbres, i, el blanc, regirant-se per terra com un remolí d’escuma de tempesta. “S’ha acabat el Tour”, s’aclofava l’audiència.

Vet aquí, però, que Vingegaard s’adona que l’adversari no li xucla l’aire del rebuf i l’hi llença en avançar-lo i frena.

I quan Pogacar, en atrapar-lo, es va girar, li va allargar la mà per agrair-li-ho i va alçar el polze còmplice, i va continuar l’atac noble, i a la pujada encegadora d’Hautacam va haver-lo de deixar córrer, perquè ahir, a Vingegaard, l’estirava la glòria, i, en arribar un minut i pocs segons més tard, amb el Tour virtualment perdut, va córrer, com cada dia que es guanyen i ens vencen, a donar-li l’enhorabona, van forjar un monument que resplendeix als ulls amb la innocència envejable de l’esport que ens desperta.