Avui fa 30 anys que es van inaugurar els Jocs Olímpics de Barcelona. Un esdeveniment que va situar la ciutat en la primera divisió mundial i que van omplir tot Catalunya d’allò que s’anomena esperit olímpic. Van ser uns Jocs en què no tot va ser de color de rosa, malgrat el discurs oficial, que van tenir clars i obscurs, abans, durant i després, i en els quals cadascun de nosaltres, des de la seva perspectiva, pot veure més coses positives que negatives, o justament el contrari. En el que sí que estaríem tots d’acord, és que aquells Jocs van significar un gran impuls per a l’esport català. Un impuls del qual encara es nota la influència gràcies a entitats com el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, i diferents estructures i instal·lacions d’arreu del país. L’esport català ha fet molts passos endavant en els últims 30 anys perquè quan es va acabar aquella il·lusió olímpica tenia unes estructures esportives, unes federacions, uns clubs que, amb o sense Jocs Olímpics, han treballat sempre per l’esport. Només cal veure els clubs que reben cada any els guardons de centenaris en la festa de l’Esport de la UFEC. Amb alts i baixos, és llei de vida, l’esport català està ara millor que el 1992 i ho ha estat en aquestes tres dècades. Justament els Jocs de Tòquio van ser els primers des del 1992 en què cap esportista català va guanyar un or olímpic. Fins el 1992 només n’havíem tingut un i des de llavors i fins a Tòquio 2020, havíem encadenat sis Jocs amb, com a mínim, un campió olímpic català. Falten moltes coses per estar en una situació ideal, però tenim esportistes, entrenadors, clubs, federacions, entitats i dirigents que treballen de valent. Internacionalment estem igual que fa 30 anys, amb els nostres esportistes havent de competir representant Espanya en la majoria d’esports –amb honroses excepcions– i en totes les disciplines olímpiques, però aquesta és una altra història.