Avui fa 30 anys que es van inau­gu­rar els Jocs Olímpics de Bar­ce­lona. Un esde­ve­ni­ment que va situar la ciu­tat en la pri­mera divisió mun­dial i que van omplir tot Cata­lu­nya d’allò que s’ano­mena espe­rit olímpic. Van ser uns Jocs en què no tot va ser de color de rosa, mal­grat el dis­curs ofi­cial, que van tenir clars i obs­curs, abans, durant i després, i en els quals cadas­cun de nosal­tres, des de la seva pers­pec­tiva, pot veure més coses posi­ti­ves que nega­ti­ves, o jus­ta­ment el con­trari. En el que sí que estaríem tots d’acord, és que aquells Jocs van sig­ni­fi­car un gran impuls per a l’esport català. Un impuls del qual encara es nota la influència gràcies a enti­tats com el Cen­tre d’Alt Ren­di­ment de Sant Cugat, i dife­rents estruc­tu­res i ins­tal·laci­ons d’arreu del país. L’esport català ha fet molts pas­sos enda­vant en els últims 30 anys perquè quan es va aca­bar aque­lla il·lusió olímpica tenia unes estruc­tu­res espor­ti­ves, unes fede­ra­ci­ons, uns clubs que, amb o sense Jocs Olímpics, han tre­ba­llat sem­pre per l’esport. Només cal veure els clubs que reben cada any els guar­dons de cen­te­na­ris en la festa de l’Esport de la UFEC. Amb alts i bai­xos, és llei de vida, l’esport català està ara millor que el 1992 i ho ha estat en aques­tes tres dècades. Jus­ta­ment els Jocs de Tòquio van ser els pri­mers des del 1992 en què cap espor­tista català va gua­nyar un or olímpic. Fins el 1992 només n’havíem tin­gut un i des de lla­vors i fins a Tòquio 2020, havíem enca­de­nat sis Jocs amb, com a mínim, un campió olímpic català. Fal­ten mol­tes coses per estar en una situ­ació ideal, però tenim espor­tis­tes, entre­na­dors, clubs, fede­ra­ci­ons, enti­tats i diri­gents que tre­ba­llen de valent. Inter­na­ci­o­nal­ment estem igual que fa 30 anys, amb els nos­tres espor­tis­tes havent de com­pe­tir repre­sen­tant Espa­nya en la majo­ria d’esports –amb hon­ro­ses excep­ci­ons– i en totes les dis­ci­pli­nes olímpi­ques, però aquesta és una altra història.