La pilota gambiana
Gàmbia és un Estat fallit per més que el seu president, Adama Barrow, un agent immobiliari format a Londres, tregui la mà -suposant que sigui la seva- pel sostre d’un de la mitja dotzena de cotxes blindats que enlairen el munt de deixalles dels vorals cap a la 44a Cimera dels Governadors dels Bancs Centrals Africans de Banjul des d’on volen implantar la moneda digital en un país sense clavegueres, ni recollida d’escombraries, ni cap poder per evitar la recepció de la ferralla europea que, en forma de milers i milers de cotxes i de camions de segona mà i de tones i tones de pneumàtics vells, es rovellen i acaben de fer malbé a banda i banda de gairebé totes les carreteres (bàsicament 2 i, encara, amb un asfaltat de corrupció i tolls enormes de fang i soles de xancletes).
Enmig de l’abocador d’escombraries on viuen, amb vaques, cabres i pollastres pul·lulant arreu com espècies invasores o animals de companyia (que no es mengen, perquè el pollastre del règim d’arròs que l’acompanya ve, congelat, de Nord-amèrica), els nens i les nenes juguen entre la cridòria periòdica dels muetzins des de primeres hores del matí i fins a les darreres del vespre quan, com que són tan negres, la nit els fa desaparèixer -dita és, una tal comparació (diguem-ho per calmar l’histerisme de les males consciències), pels mateixos adolescents que, com que hi ha tan poca llum i el desballestat autobús nocturn no els veu, fotent-se sanament d’ells mateixos, se’n queixen.
Les criatures juguen molt a futbol amb el mateix tipus de pilota precària -potser no un manyoc de draps, però poc se’n falta- amb què aquí jugàvem també pel carrer i als descampats abans que la casa de xocolates Loyola no ens en regalés de cuir vermell a canvi dels cupons amagats a les rajoles cares i escasses dels primers anys de la caritat -interessada, com tota- del control social i anticomunista dels Estats occidentals (els anys del Desarrollo -tecnòcrata i missaire-, continua dient-ne la propaganda colonial espanyola).
Els nens i les nenes fan bona cara i se’ls veu riallers, diríem que feliços, quan van pel carrer amb xancletes i roba estripada; sobretot ells, perquè elles s’arreglen més i desapareixen a l’edat en què el joc de pilota es converteix en l’aglutinador d’un clan o d’una colla. En aquest país on a partir dels 10 anys més d’un 70% de nenes són mutilades genitalment (amb dades del Gambia Demographic and Health Survey fet per distintes organitzacions internacionals ara fa dos anys), les dones treballen de sol a sol, a casa, a l’hort, als camps i a les paradetes de la intempèrie mentre els homes, majoritàriament, resen submisos i prenen el te escrupolosament cada quan toca i s’asseuen a l’interior i als porxos malgirbats dels cataus i dels mercats on s’entaforen les botigues esperant algú per traficar amb alguna mercaderia. Escric majoritàriament, perquè n’hi ha que treballen al carrer ferrant cledes, desballestant algun vehicle, conduint algun dels milers de taxis rovellats o llaurant amb bous o amb un cavall escadusser. Són pocs, perquè a partir del moment en què aquí diríem que arriben a l’adolescència, la idea d’estalviar 500 € perquè des del país veí els embarquin fins a Europa, els pren la rialla de la cara i també desapareixen dels grups de criatures que juguen a futbol com si la pilota no fos sinó la projecció del seu somriure. Tenen la frontera del Senegal i de les màfies que els exploten i maten impunement amb l’aquiescència d’Europa a tan sols 25 km com a màxim; Gàmbia és un país allargat a banda i banda del riu immens com una llengua oceànica, d’on pren el nom i per on es calcula que van passar gairebé 3.000.000 d’esclaus de la nostra anterior vergonyosa i criminal migració imposada.
Hi ha moltes samarretes dels equips de futbol d’Europa: les del Barça es veuen molt; les del Madrid, si no n’hi ha més, no li van pas gaire al darrere; després, les del PSG, les del Manchester City i les de l’United, per aquest ordre; però no hi ha pas prou botigues o parades on en venguin, perquè la lògica comercial n’expliqui l’abundància. A més, els baixos de les barraques on s’entaforen les botigues arreu del país són plens a vessar de productes asiàtics de consum nous de trinca... però costa Déu i ajut veure-hi algú que hi compri; és com si l’opulència del món hi perdés la vergonya i es refregués a la cara d’aquesta gent que viu amb uns 700 € anuals de mitjana fins als 62 anys, si és que hi arriben.
Hi ha moltes criatures, jugant a pilota; cada dona en té més de 5 que crien conjuntament sota els coberts de forn de planxes metàl·liques -i, encara, alguna cabana tèrmicament equilibrada per la vegetació del sostre- dels compound, com el seu anglès colonial anomena els agrupaments de cases i estances llogades dels pobles on l’alcalde -o cap- escollit d’una família solvent -diuen- espera que el visiteu i agracieu amb algun present o altre quan arribeu a la comunitat que protegeix -també diu- i representa (deixant clar que és el portaveu del govern de Banjul -la capital administrativa-, que sol viure a Serrekunda -l’econòmica per on veiem passar la comitiva del cap d’Estat a tocar de la tanca llarguíssima d’una enorme zona poblada on s’anuncia la construcció d’un gran complex de negocis internacional amb cases unifamiliars a 4.500.000 dalasis, assequibles per als occidentals a uns 80.000 dòlars, com els del Trade Gateway Project on ja fa vint anys el govern gambià i el Banc Mundial abocaven diners i no s’acaben de veure).
De Gàmbia, en coneixem pocs jugadors de futbol, a Europa. D’aquests nens que d’adolescents aspiren a arribar a les nostres costes, trobar feina i contribuir a la dependència del país de les divises forasteres (amb 100 € mensuals, la família que els rep pot viure sense doblar gaire l’esquena) ben pocs arriben a triomfar a les lligues que els exporten les retransmissions de la UEFA. Hi ha barraques amb una televisió de pantalla plana on els homes es reuneixen per apostar per als equips que coneixen a través de les aplicacions dels mòbils. Hi ha telèfons xinesos arreu, fins i tot a les paradetes brutes amb una caixa de plàstic com a taulell on els mangos collits de l’arbre de l’esquena es venen a grapats per 10 dalasis (al canvi, uns 20 cèntims d’euro; als nostres supermercats, els de Sud-Amèrica, que són els que el control del comerç mundial ens fan arribar, poden valer 4 euros).
Avui, el jugador més ben pagat, és Mussa Barrow, extrem esquerra del Bolonya, que val uns 18 milions d’euros. Amb un valor de 5 milions, el segueix Omar Calley, defensa central, de la Sampdòria; i valorat amb 3’2, Ebrahim Calley, de l’Atalanta. Tots a la Serie A d’Itàlia, la bota de l’Europa que els rebota la pilota.