Pocs treballs com el de futbolista tenen una relació tant bèstia entre màxima rendibilitat econòmica i poca dedicació temporal de la professió, si tenim en compte, evidentment, que un futbolista d’elit esdevé un milionari jubilat a l’edat que molts joves de trenta i pocs segueixen compartint pis per poder substituir a pesar de tenir una feina raonable. S’ho han guanyat? Relativament, diguem que tenen la fortuna de tenir habilitat en un aspecte amb molta sortida econòmica en el mercat, mentre la resta de mortals tenim enveja, també s’ha de dir.

Per tant, partint d’aquesta premissa laboral del món del futbolista, és inacceptable a nivell ètic actituds execrables com les de Raúl de Tomás, un d’aquells personatges salvats pel futbol que mostren un comportament mancat d’escrúpols per aconseguir el que els interessa, tot duent a sobre la taula el gran problema del negoci de la pilota: els contractes empresonen els clubs però el futbolista fa el que li surt de l’entrecuix si el pacte no li convé per un tema econòmic o perquè Júpiter no està alineat amb Saturn.

D’aquesta manera, els futbolistes, personatges no necessàriament preparats per la vida real, son amos i senyors en tot moment del seu futur deixant a l’estocada els clubs si d’aquesta manera aconsegueixen el que anhelen. Així doncs, l’Espanyol es troba amb unes sensacions futbolístiques horripilants perquè no han quadrat aquell que es sap imprescindible de cara el gol, fent que el futur esportiu depengui de la voluntat d’un capritxós sense recels a l’hora de deixar tirat el club que el va salvar de l’ostracisme portuguès. En definitiva, De Tomás és l’exemple clar de com el futbol pot treure el pitjor de nosaltres, i com és de necessari que els clubs guanyin poder i tinguin valentia per dir a un jugador: nosaltres no et venem i si et negues a jugar, cap problema, ens veurem als tribunals mentre et quedes sense Mundial.