Figo ha fet un documental per endreçar la seva imatge i ha sortit encara més emmerdat, o, si més no, ha reafirmat la certesa que qui l’estimava no el voldrà veure passejar mai més per la seva ciutat, i qui el va fer servir a canvi d’una morterada el rememora amb la frigidesa de qui no l’ha sentit mai seu. Aquest és el càstig de Figo, i sí, podria cobrir la meva casa i la teva amb monedes d’un euro mentre ens escup a la cara, però, al final, tot futbolista de primer nivell aspira a perpetuar-se en la història a través del seu joc, i ell acabarà sent recordat per haver venut la seva ànima a canvi d’un plat de llenties: el Figo mercenari s’ha menjat un dels millors jugadors dels darrers 25 anys.

De totes maneres, seria injust tirar el carregament de merda sobre el personatge sense oblidar que el Barça va ser el primer beneficiat de qui van vetar a Itàlia durant dos anys per haver firmat simultàniament amb Parma i Juventus per tal d’assegurar el millor postor, o que va obligar Núñez a fitxar Reiziger i Dugarry el 1997 per evitar la seva marxa al Milan de Berlusconi, amb qui ja havia firmat un precontracte. Per tant, Figo va ser un jugador sense escrúpols, però la gestió del club de qui demanava renovacions a través del xantatge va ser nefasta i, curiosament, va coincidir amb la marxa d’un Cruyff que l’hauria empaquetat ràpid a Milà.

A partir d’aquí, veure el documental serveix també per reafirmar dues coses. En primer lloc, que aquestes produccions nostàlgiques passen pel passat de puntetes per no acabar anant a l’essencialitat, i menys quan Florentino n’és un dels protagonistes. I, en segon lloc, que si l’ètica del protagonista és nauseabunda, doncs res, se segueix justificant parlant d’afecte quan es refereix als diners, fet equívoc que la pasta guanyada no té res a veure amb un bon ús del vocabulari. En definitiva, quan apagues la tele et queda un pensament a dins difícil de reprimir: encara et vam xiular poc.