M’agradaria ser espanyol, dels que quan senten parlar un compatriota a les tarimes més exposades a l’expansió i a la propaganda del món es veuen prestigiats i reconeguts com a persones que existeixen sota la capa del sol. Fins i tot, ser dona, per poder dir, quan veig i sento Alexia Putellas eixamplant l’escletxa que esberla la presència monolítica dels homes en els espectacles esportius, que em representa perquè és de les meves. Però coi, una cosa i l’altra se’m neguen, perquè quan Alexia Putellas (tan mudada i preparada per a l’ocasió, que es veu que té cura de la imatge que projecta) respon en castellà les preguntes que li fan tot seguit de rebre un altre premi de la UEFA, queda clar, als ulls del món, que d’una futbolista tampoc ningú no es refia que sigui capaç de fer un discurs, que a Espanya es parla castellà i que la resta són particularitats –si se n’assabenten– d’estar per casa.

Si se n’assabenten, dic, perquè el missatge que arriba als qui observen el món a través de les pantalles –que és la immensa majoria de la població– és que la diversitat i la intel·ligència no existeix i que, a qui pretén vindicar-les, se l’expulsa, perquè fa nosa. Si no, recoi, tampoc no costa tant avesar el món a sentir el discurs de la diversitat que l’evoluciona; i que no se’m digui que cadascú pot parlar com vulgui, ni comèdies de llibertat d’elecció ni altres mentides castradores, perquè només té llibertat de parlar com vulgui qui fa ús de la llengua que s’imposa.

Encara tindrem sort dels francesos i dels alemanys que, a vegades, fent servir les seves llengües imperials, guaita tu, sense saber-ho, venen a la nostra.

Particularitats, sí i només d’estar per casa gràcies a les pinzellades lingüístiques de la Rosalía, la cantant de moda de les noves esclaves de l’explotació dels mascles basada en la domesticació de les femelles, i a la resistència d’una altra pel·lícula rural, Alcarràs, tan costumista com la llengua folklòrica amb què ens llença al món com una peça de museu.

Als qui ja fem nosa i la coherència encara ens importa (i que resistim més i millor que qualsevol dona castrada), que la igualtat entre les persones només s’exerceixi a favor d’una manera tan servicial de ser dones i amb el mateix llenguatge monolític dels patriarques (se’n diu així?) o dels mascles ens porta a pensar que tot plegat no sigui sinó una mostra més de seguir la moda de la imbecil·litat, com en diu l’arqueòleg Eudald Carbonell, que ens aniquila.