Anem a pams i diguem les coses tal com són: si real­ment un país, amb les naci­ons que tin­gui, se n’ha de sor­tir, per poder-se esta­blir com un Estat cal, a més d’un cop de puny efec­tiu sobre la taula, que el món el reco­ne­gui tan inde­pen­dent com qual­se­vol altre.

Escòcia, posem pel cas, que té l’anglès com a parla mas­si­va­ment cone­guda, té, en el whisky, les fal­di­lles de qua­dres, les gai­tes, els cas­tells, el llac Ness i els fan­tas­mes, els ele­ments que la mio­pia popu­lar rela­ci­ona sense cap­fi­car-s’hi gaire amb un ter­ri­tori de per allà dalt, més amunt d’Europa. Que formi part del Regne Unit, que tin­gui un parell de llengües pròpies (el Gàidh­lig, o Gaèlic escocès, par­lat a les Ter­res Altes, que prové del celta, i l’Scots, a les Ter­res Bai­xes, que és germànica d’arrel anglo­sa­xona) o que la seva lite­ra­tura (i totes les arts que se’n deri­ven) hagi estat fago­ci­tada (on seria, ara, si Robert Louis Ste­ven­son, Wal­ter Scott, o Lord Byron, en comp­tes de la impe­rial, n’hagues­sin adop­tada una) a qui li faria per­dre el son a l’hora de con­si­de­rar-la com una altra zona d’Angla­terra?

Té més pes per al reco­nei­xe­ment d’Escòcia als ulls del món que Sean Con­nery, el 007, el frare savi d’El nom de la rosa i el pare d’Indi­ana Jones se’n declarés ober­ta­ment i públi­ca­ment mem­bre que totes les lliçons, con­ferències i cam­pa­nyes pro­mo­ci­o­nals con­dem­na­des a la urticària de l’eli­tisme. Escòcia exis­teix als ulls del món (fins i tot la corona i l’església angle­ses se’n reco­nei­xen ofi­ci­al­ment i for­mal­ment foras­te­res) i quan faci, si és que el fa, el cop de puny sobre la taula de les sobi­ra­nies del món tan sols als caps de suro els vindrà de nou; als altres, el prag­ma­tisme diplomàtic (que no és sinó la hipo­cre­sia dels lla­dres –tam­poc no cal pecar d’il·lusos) pot ben ser que els faci dir fins i tot que ja n’era l’hora.

Ve a tomb, el pre­ce­dent, del que amaga la conya amb què s’ha pres al safa­reig de Twit­ter la iden­ti­fi­cació que l’equip de fut­bol de l’Udi­nese ha fet de Cata­lu­nya amb la ban­dera espa­nyola en el mis­satge que dedi­cava als seu juga­dor Gerard Deu­lo­feu amb motiu de la Diada Naci­o­nal cata­lana. Dei­xem-nos estar que s’avancés de dia, perquè tota festa té vui­tada, val més pecar de d’hora que no pas pur­gar l’oblit i que l’Udi­nese Cal­cio tingués el detall de posar en relleu que a Cata­lu­nya hi ha una diada naci­o­nal fa arri­bar, si hi rumiem una mica, l’enfo­tisme ini­cial a l’interès d’una malal­tia que també patim força.

L’equip de la ciu­tat d’Udine, que és, si més no pel cen­tre antic, pre­ci­osa, juga a l’estadi del Friuli (ara cone­gut comer­ci­al­ment com a Dacia Arena, per la com­pa­nyia auto­mo­bilística que el patro­cina), que és el nom de la regió on 600.000 per­so­nes par­len el furlà, o friu­lano en l’italià que el té com una llen­gua d’estar per casa, i és una llen­gua reto­romànica tan antiga com el romanx suís, però que tot just no fa ni 40 anys que no té una orto­gra­fia -encara dis­cu­tida– que la fa mínima­ment visi­ble. I es veu tan poc, que el mateix club de la capi­tal friülesa tan sen­si­ble amb la iden­ti­tat regi­o­na­lista, ni la fa sevir ni la con­tem­pla.

I si és així, si ni en l’alta­veu dels esports de mas­ses el frulà o friülès no surt, si cap espor­tista ni ningú no el parla públi­ca­ment i el fa visi­ble, quin mem­bre de la comu­ni­tat del món no dei­xarà d’embol­ca­llar aque­lla ciu­tat i aque­lla gent amb la ban­dera ita­li­ana?