Lewandowski: xuta i calla, rei
Els gols extraordinaris de Robert Lewandowski en el Barça embadaleixen tant els culers, per quantitat i per factura, que tornem a tenir el verí ficat a casa.
Aquests dies que era a Varsòvia per jugar per a l’Associació Polonesa de Futbol va fer unes declaracions com a capità de l’equip que representa els interessos del seu Estat en què es comprometia a posar-se, com a braçalet acreditatiu d’una distinció tan visible, la bandera d’Ucraïna en el mundial de Qatar; és a dir, a portar la insígnia d’Ucraïna per sobre de l’uniforme futbolístic de Polònia. I la raó que va donar, vindicar el dret dels pobles que lluiten per la seva llibertat, era mentida. Si més no, tenint present un parell o tres de coses.
La primera que ens hauria de fer arrufar el nas és que s’apunti a la vindicació tot just ara que resulta que és un Estat el que rep l’agressió d’un altre; de pobles, potser que observi els dos enfrontaments esportius per als quals ha hagut de deixar la disciplina del Barça: contra la selecció dels Països Baixos –que no del poble d’Holanda solament– i contra Gal·les, que no contra l’Estat del Regne Unit, on aquesta part de la nació gal·lesa s’aixopluga.
Ajudar a confondre estats amb pobles té tanta mala bava com absoldre els estats dels crims de què acusen les nacions que els molesten. I això, si no és feixisme, poc en falta. I aquests dies tenia exemples al davant de seleccions que no ho confonen, per adonar-se’n.
La segona que comença a passar de taca d’oli és que s’apunti al cinisme d’indignar-se per l’agressió al Donbass i altres zones d’Ucraïna tot just ara, quan ja fa, per donar una dada, quatre anys que Sergei Loznitsa va denunciar-la en la pel·lícula del mateix nom, premiada a Canes, Sevilla, nominada als Oscar... i que pot veure al sofà de casa, o passant per alt tantes i tantes agressions a pobles (els uigurs, que no existeixen?) de fa anys i de cada dia. El que passa pel territori d’Ucraïna ja va ser trist i indignant a Txernòbil i a Crimea i ves comptant, perquè ara una persona amb tant de ressò i de qui ens agraden tant els xuts i la seva visió del gol ens enredi amb el papanatisme insultant dels servidors dels estats que tenen els pobles com a carn de canó dels seus interessos (que són els dels de qui en viuen).
I la tercera, que ens enverina i que també respon a unes declaracions seves: es veu que li agrada tant el poble de Barcelona que ja és capaç de demanar, en castellà, menjar als restaurants, perquè ja n’aprèn l’idioma.