Ronald Araujo havia de prendre una decisió que no era ni fàcil ni senzilla. S’acosta el mundial, objectiu llaminer per a tot futbolista i molt temptador per a un jugador que, amb 23 anys, veia ben a prop, i amb expectatives interessants, la seva primera cita mundialista. Per superar l’avulsió del tendó de l’adductor llarg de la cuixa dreta que es va fer només començar un partit de la selecció, la via que li feia conservar esperances (no pas totes) de ser al mundial era esquivar l’operació. Però, després de parlar amb els metges del Barça, de la selecció i amb altres especialistes, ha decidit que l’operin.

Araujo veu com se li tanquen les portes del mundial, però ha prioritzat l’alternativa que, teòricament, li assegura una recuperació més completa. Hi ha posat seny, responsabilitat i sentit comú, cosa que hauria de prevaler sempre però que hi ha casos –algun de tan flagrant com el d’Umtiti– que ho posen en quarantena. Convindria no reduir-ho tot a una elecció entre l’Uruguai i el Barça, perquè ni és això ni Araujo ha fet cap lleig a la seva selecció, però sí que és una prova més del compromís que l’uruguaià té cap al club que el paga. Aquells gestos, tan curiosos com anecdòtics, que fa per no trepitjar l’escut de la gespa del Camp Nou, prenen més força amb decisions com la que ha pres, carregada de seny però també de compromís.