A cop calent, a cagar a la via!
Ni amor propi, ni bajanades. Que Xavi digui, en acabar l’enfrontament al Santiago Bernabéu, que, al final del partit, havien tirat d’amor propi però que no n’hi havia hagut prou és venir-nos amb romanços o fotre’ns pel boc gros les excuses de qui mal paga. És des del primer xiulet que hi ha d’haver més sang que no pas orxata a les venes. L’amor propi dels jugadors, al culer, li serveix de ben poca cosa; el que li cal és veure que al camp hi ha pensant, corrent i fent anar la pilota cap a la línia de gol un grapat d’atletes amb la sang dels seguidors del Barça. I no; ahir, al camp del Madrid, vam tornar a veure un grapat de jugadors prou capaços arrossegant els peus pel pedregar d’un excés de tocs de pilota, males decisions i manca de nervi. Patir una altra vegada les mancances de Busquets i els espais oberts amb jugadors esperant la pilota que va lentament, amb més de dos i de tres tocs desesperants, d’un número a un altre pel cantó espès de la defensa contrària com un joc del milió enferritjant-se i, aquests mateixos espais, al propi camp, veure’ls coberts per un contraatacant madrileny sense cap impediment ni obstacle no és que desesperi a la butaca, és que fa venir ganes de saltar al camp i fotre’ls a cada un una bona clatellada amb la mà plana. Això, a cop calent, perquè, a cop tebi, salvaríem Ter Stegen, Gavi i Ansu Fati i, potser, Lewandowski, que corre, es desmarca i es fa fotre, sobretot quan la previsió de Dembélé torna a demostrar que, el dia que al pati de l’escola devien aprendre a passar la pilota a qui té la millor opció, devia fer campana. Per acabar-ho d’adobar, torna al camp Ferran Torres i, quan esperem l’enèsima errada a barraca buida, toca la pilota prou bé per fer-nos pensar que, tal com juga el Barça, no ens deixa entendre res: ni que s’hagi bescanviat per l’errada del polonès, ni que les teves meves tan prometedores quan començava la temporada de Balde amb els recargols tan ben projectats de Raphinha s’hagin de guardar al racó de la frustració, on reposa l’esperança que Eric Garcia deixi d’errar-ne tantes.
Errors de jugadors, errors de pressió, errors de contundència, errors de basculació, errors de pissarra, errors d’estratègia (ai, la dèria dels espais petits en un eixam de potes de defensa, quants diners no hi ha malbaratat el Barça)... Amb el cap fred, tots es posen a lloc, es rumien i es corregeixen; però, amb el cap calent, que és el que tots aquests errors escalfen –i a Madrid? Al Bernabéu?–... Tots, excepte, potser, els que hem dit, un rere l’altre afilerats, a córrer fins que la llengua no els toqui a terra, i a cagar a la via!