El conte i la llegenda d’Alèxia Putellas
Per més que els mitjans de difusió i propaganda (amb tots els nivells de l’adotzenament educatiu inclosos i les poques excepcions a banda) vagin tan perduts amb els significats de les paraules que s’escandalitzin quan els jutges i els seus titellaires les sentencien en benefici propi (els termes estat, país i nació en són paradigmes que fan plorar d’una manera literalment tràgica), veges, benvolguda Alèxia Putellas, que ets la protagonista d’un conte i, també, d’una llegenda. I diguem-ho clar per deixar la ximpleria al voral de la intel·ligència: no ets cap conte ni tampoc no seràs mai cap llegenda. Però n’ets protagonista, sí, i en bona hora.
El patiment d’un esportista a l’hora de superar una lesió és un camp tan adobat per desenvolupar la trama de l’instint de supervivència, que treure forces de flaquesa més enllà del dolor deixa en un no res l’altre extrem, que és la mandra de llevar-se. És aquí on el teu exemple, lluitant amb el trencament dels lligaments creuats del genoll esquerre, i el de tants altres esportistes, venturosament, ens serveix de model, als individus d’arran de terra. I això, la història que ens transmet la informació que ens permet desenvolupar com a persones, és un conte, benvolguda Alèxia.
També és una superació personal mantenir-se coherent amb una manera de ser, però quan aquesta essència d’un mateix persisteix públicament contra els prejudicis majoritaris, aquest model de comportament social esdevé llegenda; que és la informació de qualsevol discurs que ens ensenya a comportar-nos.
En el cas dels catalans –la nació que habita en aquest país organitzat per un estat que la minoritza adés com un bonsai, adés com l’assecament d’un cordó umbilical condemnat a la memòria del llombrígol– que a París, en rebre l’honor de la pilota d’or, fent el discurs en català, castellà i anglès te’n mostressis, sense escarafalls ni submissió ni exclusions, al davant del món, digne, te’n fa, parlant així, heroïna.