Llegir, a la cantonada del carrer de les Arts gràfiques i de l’avinguda de Suècia, com el Valencia CF –així, sense accent– presenta el seu estadi com el segon de la llista dels 20 millors del futbol europeu segons “el prestigiós diari britànic ‘The Telegraf’” i alçar la vista enlaire, fa tancar la pàgina de l’espai web del club, apagar el mòbil, deixar els simpatitzants a la seva sort i risc a la cua del Mestalla Forever Tour i voltar-hi a distància.

Al capdamunt de tot de la construcció de ciment armat, reparada l’aluminosi deu fer un quart del segle, quan el govern valencià s’emborratxava literalment de corrupció i de prebendes a gran escala, una grua muntacàrregues plena de rovell, com les que hom pot veure a les naus de la industrialització abandonada, reposa sobre l’estructura gastada d’una torre ferruginosa i treu el bec per damunt del bigarrat de la teulada de planxa de l’estadi.

Amb els mateixos colors, però sense l’estridència del negre intens del formigó i del carbassa viu de les portes i les baranes, un valencià de pro, amb gorra ataronjada, brusa i pantalons d’escorça grisosa i sabates de terra batuda, se’ns acosta entristit per la mirada que deu veure.

Passada la Diada del País Valencià del 9 d’octubre i la Mocadorà amb què l’enamorat regala a l’enamorada una safata de fruites i verdures de massapà embolicada amb un la peça de roba que li dona nom, i la de la Hispanitat del dia 12 i la desfilada militar amb què Espanya la celebra, els cartells dels fanals de la façana de l’estadi amb la bandera espanyola, el toro i l’orgull dels cossos paramilitars, que per mal o per bé hi conviden, perden la vivor a la llum del mateix sol que aviva els del partit d’avui, dissabte 29, contra el Barça.

–Sàpia –ens diu, després de disculpar-se– que aquest és l’equip dels llauradors de l’Horta de València i d’una mitja lluna que s’apuntala al nord, a Sagunt, s’eixampla per l’oest a Llíria i s’allarga pel sud fins a Cullera. Aquesta és la part popular del València, per més que els senyorets de la ciutat se n’hagin apropiat a partir de la placa que, a imatge i semblança de la que hi ha a la Puerta del Sol de Madrid, assenyala, a l’entrada de la plaça de l’ajuntament pel carrer de Sant Vicent Màrtir on l’1 de març del 1919 es va signar l’acta de constitució del club al bar Torino, el Km 0 del valencianisme. És clar que ara tot està mesclat i se’n perd la memòria, com ara que el Llevant era l’equip de les classes populars dels proletaris i dels assalariats dels barris humils, com el del Cabanyal, que la voracitat especulativa del totxo senyorial sempre amenaça. Evidentment, tot això ha canviat; però, en broma, encara es diu –o es deia– que els catalanistes eren del Barça i del Llevant, que els aplegava.

Voltant l’estadi, que ocupa descaradament la via pública del darrere dels edificis de les antigues i noves facultats de Dret i Economia on s’organitzaven (i potser encara ara) els escamots feixistes que campaven per València amb l’aquiescència jurídica i policial, i de la delegació d’Hisenda, la vorera s’estreny i es fa ampla al dictat de l’especulació urbanística dels propietaris del Mestalla.

–Sota la presidència de Soler [Juan Bautista Soler Luján, 2004-2008], aquests terrenys es van dividir en parcel·les entre quatre senyorets, deien que per pagar les obres del nou estadi, però l’explosió de la bombolla immobiliària va fer saltar pels aires l’operació especulativa i el patriarca del clan [Bautista Soler Crespo, 1929-2021, president de la constructora Grupo Soler i màxim accionista del València d’aquells anys] va tallar l’aixeta abans que les vel·leïtats del fill no el dugueren a la ruïna. Si més no, això era el que es deia per aquests carrers durant l’època en què les mànegues de ciment regaven vots per on el PP passava –diu encongint les espatlles.

–I sàpia, diu, encara, abans d’acomiadar-se avinguda d’Aragó enllà, que contra el Madrid encara s’escridassa més i els afeccionats tenen més malvolença que contra el Barça.