opinió
Un cap de setmana rodó
El dia no comença bé. Passegen fins a la plaça del Vi a veure castells i fer país. La gentada omple la plaça, però si la meitat l’ocupa l’equip de televisió (perdonin la hipèrbole), les gralles, el folre i les manilles in situ hauran d’esperar que la mainada creixi, perquè ja n’està fins als nassos de les rebequeries desmesurades dels fills per Fires. Sempre li fa una il·lusió boja Sant Narcís, però quan hi són pel tros, vol girar full i que s’encenguin d’una vegada els llums de Nadal que ja decoren una ciutat que vesteix encara amb màniga curta.
L’arròs és saborós, però li costa de cuinar-se, metàfora del futbol del Girona, gustós amb la pilota però fat en punts. La migdiada és minsa i incòmoda. Té ganes que passi de pressa el partit del Bernabéu i que la derrota no faci estralls incurables a la perillosament fràgil moral de l’equip. Previsor, prepara el terreny: “El més lògic és que perdem 3-0 a mitja part.” L’esperança és l’últim que es perd, però és més sensat explicar als fills que la vida dona sovint garrotades.
Es mossega la llengua amb la prepotència estòlida de Vinicius (encarnació del francès que profanà la tomba del sant), barallant-se contra tota la defensa gironina perquè no li posen la catifa per fer les seves filigranes egòlatres. Ja no pot més quan veu que el madridista recrimina a l’àrbitre amb arrogància que Yan Couto, lesionat de males maneres per Kroos, està perdent temps. “Què s’ha cregut, aquest! Que es prepari quan vingui a Montilivi! Esperonats per en Sisplau el posarem a ratlla!” Contra tot pronòstic, no té temps de perdre els estreps perquè és penal i Stuani fa cridar gol a tot Girona i el barcelonisme. Queda poc, però un món contra el Madrid, les taquicàrdies van a mil revolucions, com si estigués a una bola vermella de guanyar als camells. La faran grossa, avui al Bernabéu, i amb el xiulet final somriu en veure com rabien a la capital amb l’arbitratge. Les decisions poden ser discutibles o no (en sabem un niu, a Girona, de rebre trompades arbitrals), però li fa gràcia com s’escandalitzen i se sorprenen els centralistes en descobrir que el reglament no és xiular sempre a favor del Madrid. Més enllà d’una piulada glorificant sant Narcís, no té temps de gaudir que han tornat a passar la mà per la cara a la capital, perquè marxa esperitat enfilant Fontajau, exultant d’eufòria. Avui ha de ser la nit. Se sorprèn en veure de blanc els de Múrcia i no sap si té a davant Vinicius o el busca-raons d’en Rojas. Ho té clar: trinxar els de blanc ha de ser la raó del diumenge. El Bàsquet Girona, que ja s’ha tret els escrúpols d’equip novell d’ACB, fa que xali amb cada cistella fruit del joc coral i sense complexos que arriba als 100 punts i fa callar un impotent Sito Alonso que llança bilis (quina casualitat) contra els àrbitres.
Torna a casa exhaust d’èxit pel pont que uneix Fontajau amb la devesa. El contrast dels colors alegres de la roda de fira que sobresurten dels plataners acaronant el cel enfosquit li sembla una imatge gironina de bellesa bucòlica, única amb el canvi d’hora. Per fi, aquella ciutat que va esclatar de glòria el 19 de juny gaudeix del primer cap de setmana rodó, amb l’acostumada victòria solvent i alegre de l’Uni Girona, l’èpica d’amargar un cop més el Bernabéu i el primer FontaShow celebrat amb una onada imperial de la grada. Tant de bo, desitja, que el triplet d’èxits gironins de primera, que no donen la felicitat completa, però ajuden a entomar la vida amb més optimisme, ocorrin més sovint i no només gràcies al miracle de sant Narcís.