Entre Gerard Piqué i els milers de persones que saben retirar-se a temps tan sols hi ha la distància entre un aparell de televisió i el seu comandament o, si es pateix de modernitat, entre la pantalla i el ditet que hi llisca; i, encara, si s’és tan ximple de creure’s que s’ha acabat la cultura treballadora, entre tirar endavant i fer nosa.

L’abast del gest del central del Barça –que pot fer perquè té la ronyonada protegida, no ens enganyem–, fins i tot reduint-se a la constatació que des de fa un quant temps el seu rendiment és de vaca magra, ens posa al davant la qüestió de saber-se apartar quan toca. I això, que sembla clar i que solament deixa de plantejar-se qui té el pensament afectat d’atròfia, sol portar al patetisme de veure algú actuant com, quan i on no pertoca: des d’adolescents erotitzades abans d’hora, fins a adults emborratxats d’adolescència o militants i graduats en tècniques polítiques o periodístiques usurpant el saber de tants i tants d’altres i de tantes i tantes feines, que la crisi de rigor d’avui (i la de coherència, que se’n deriva) s’hi explica, en la mediocritat (si no és ja estupidesa) que ens dicta com, quan i on hem de moure’ns.

Com que un dels primers preceptes de la cultura del treball és fer la feina ben feta, les excuses de mal pagador a l’hora d’exculpar-se dels resultats només tenen efecte quan la radicalitat del pensament trontolla o, dit d’unes altres maneres, quan les conviccions es sotmeten al plaer, a la comoditat o a la mandra, o quan l’honestedat té un preu que la balafia.

A l’altra banda de les pantalles de la irrealitat que ens nega, saber-se adonar que ja hi ha qui fa allò que fem amb més empenta i benefici costa tant com reconèixer-se un excés, un vici o una malaltia, quan el cap posa als ulls el filtre de l’autoconvenciment o de la inconsciència. Saber distingir, de tot el que ens envolta, els signes que ens interpel·len i saber-los interpretar constitueix un dels aprenentatges més complexos, perquè tenim l’autoengany constantment a l’aguait per enredar-nos. I és aquest tret d’humanitat allò que redueix la distància entre la decisió de Gerard Piqué i la de l’anònim espectador del seu dilema.

I si posar en examen la feina o allò que es fa ja costa prou (i no ens circumscrivim a les relacions laborals o pecuniàries), perquè la condició necessària de l’examinador és dominar la matèria examinada i perquè la humilitat s’enfronta sempre a la vergonya, passar el relleu o deixar-ho estar, encara més, perquè pressuposa o bé el suïcidi anímic o vital, o bé la preexistència d’un altre objectiu o d’un projecte de vida, per dir-ho com se sol, ara, dir, i per adequar-ho a la retirada del comú de les persones. I aquí hi ha un altre dels preceptes principals de la cultura treballadora: no hi ha cap sou que pagui la dignitat de viure; perquè si no, el que queda és servitud i ira. I aquesta sí que és una distància realment insuperable.