Boicot a Qatar fins que arribem a casa esgotats de córrer com hàmsters dins la roda de la producció; llavors, doncs res, escolta, és un cop cada quatre anys i tampoc va estar bé fer-ho a l’Argentina de Videla el 1978 o llepar-li l’amor propi a Putin el 2018. Però ja ho sabem, també van muntar a Espanya l’Eurocopa del 1964 i la democràcia anglosaxona no va fer un estudi profund de la situació política del país.

Així doncs, no serem els imbècils que ens posem rollo amish estirant d’un carro per llaurar un camp mentre cremem Jane Austen per escriure sobre erotisme, perquè al final ja ho sabem, prou feina té cadascú amb la seva merda i els nostres diazepans per renunciar al circ per quatre causes perdudes.

A partir d’aquí, si ens posem així de puritans amb el tema de Qatar, a veure, llavors entrem amb tot, perquè a l’època que el Barça menjava d’aquesta gent per poder pagar la festa seguíem amb el “Messi, Messi, Messi”, per no mirar a la llotja, i vinga, endavant, beatifiquem Guardiola, i sort en tenim de Xavi i els partits amistosos a l’Aràbia Saudita per reverenciar l’infame de Maradona o, evidentment, d’aquesta supercopa amb la qual ajudem a posar lavabos per a dones mentre el futur president del club es reparteix el pastís amb el de la federació. Molt bé tot, molt decent, molt edificant, molt de valors i tal.

Així doncs, podem manifestar-nos per la injustícia qatariana i perquè la guerra d’Ucraïna és una autèntica salvatjada, però al final els titellaires saben que la indignació europea, farta de menjar croissants per esmorzar, dura el temps just entre tenir una conversa de cafè per cagar-se en el sistema, els cunyats, i en Sabina perquè ha fet fora en Pancho Varona, i l’obrir el televisor perquè, mira, tothom té dies de merda a la feina, el fill fuma petes i s’ha tornat idiota, el psicòleg m’ha canviat l’hora perquè té hora amb el psicòleg, i, pobre de mi, només faltaria que per quatre calvinistes frustrats no pugui veure una estona el Suïssa-Camerun. Així ens va.