Qatar i el futur que ens acosta
A la lliçó magistral sobre l’art modern que és el llibre 20 toneladas. Arte contemporáneo para turistas, una joia d’edició (malgrat que el paper en dificulti la lectura, perquè brilla), Luis Izquierdo-Mosso diu que l’artista Karmelo Bermejo s’ha especialitzat a fer obres d’art –un servidor les titllaria de manifestacions artístiques– sobre les contradiccions entre el diner, els cabals públics i l’art. Entre altres exemples, diu que l’any 2011 va enterrar, al davant del Museu d’Art Contemporani de Vigo, on tenia una exposició i sota una placa que ho especificava i que tothom podia trepitjar, els 10.000 euros de la beca que li havia donat el Banc Santander per realitzar-la.
L’acció metafòrica tan il·lustrativa de com els sistemes de poder dilapiden els diners per enlluernar els turistes que som –i encara gràcies– es multiplica pels números que maregen de l’arquitectura faraònica de Doha i de tots els estadis que grans arquitectes del planeta sense els escrúpols ni la consciència de l’artista malagueny de formació basca han projectat perquè Qatar es mostri esplendorosa durant la copa mundial de la Federació Internacional d’Associacions de Futbol; una societat privada poderosíssima, atès que “totes aquelles persones i entitats involucrades en el futbol estaran obligades a observar els estatuts i la normativa de la FIFA”, com diu l’apartat 3 de l’article 8 de les normes de què va dotar-se. Així, no és gens estrany que els cabals públics li paguin la festa i que no hi hagi ningú que li desguitarri el control de l’organització amb més estats del món –en té més que l’ONU– a la seva òrbita.
D’aquesta manera, com pot, l’aficionat, espolsar-se la mala consciència de participar de l’explotació dels treballadors que són com ell i que han construït aquells temples tan bonics on la catarsi col·lectiva del gol li fa oblidar les penes? Com pot esborrar-se la responsabilitat d’haver contribuït a matar, segons les dades de The Guardian, Amnistia Internacional, Human Rights Watch i l’Organització Mundial de la Salut verificades pels serveis informatius de la radiotelevisió pública alemanya Deutsche Welle, entre 6.700 i 15.021 treballadors que, a semblança seva, per haver-se de llevar cada dia per viure de les engrunes dels amos de l’estat que el menen, van haver d’acceptar el risc d’anar a treballar a les obres majestuoses del mundial de futbol en un país on no gaire més d’un 12% de la població viu, amb l’aquiescència de les institucions del planeta, de l’explotació i de l’esclavitud laboral de la resta?
Doncs amb cinisme, egoisme i, per la llei de la selva: pensant que es fotin, que és el que fem cada vegada que votem qui facilita que anem tan enlluernats amb les pantalles i pantalletes del món que avancem de recules cap al futur que ens espera.