M’ha passat l’època en què entretenia el temps pausat de l’estiu aprenent-me de memòria les seleccions, els grups i les seus del mundial. Enganyava la calor imaginant possibles encreuaments fins a coronar el meu campió. Em sentia l’amo del destí del món. Ara la memòria no arriba a tot. A més, aquest mundial m’agafa en fora de joc (mai millor dit): el fred, les tribulacions dels dies i la controvèrsia de Qatar m’impedeixen submergir-me en aquest polsegós mundial.

Però ja que hi som, Ghana és la meva favorita per guanyar. Sempre m’ha agradat simpatitzar amb equips exòtics, lluitadors i rebels davant les jerarquies futbolístiques. En l’adolescència era fanàtic de les seleccions africanes (el Camerun de Milla com a estendard), però en l’intent d’europeïtzar-se i ser tàcticament ordenats, obliden la seva bogeria. Tampoc els serveix per guanyar, i a sobre han perdut l’alegria que portava aire fresc al futbol. Una pena.

Per què un gironí anima Ghana? D’entrada, aclareixo que ningú m’ha contractat per animar-la com un lloro davant de les televisions. No sé com juga Ghana, ni quines estrelles té, ni com vesteixen. A sobre, van perdre el primer partit contra Portugal. No el vaig veure, però els ghanesos van deixar detalls futbolístics engrescadors. Tot i ser els últims africans a debutar, van ser els primers a ballar un gol. A més, Bukari va celebrar el 3-2 com un nen de pati de col·legi, estil Cristiano: cop de cap, correguda en solitari, salt i imitació barata del “Siiuuuuuu”, mentre el portuguès s’ho mirava a la banqueta. Això és tenir-los ben posats. Descobreixo que un tal Iñaki Williams juga amb Ghana. No sé si em va saber més greu la relliscada en l’últim sospir que l’impedí empatar a tres després de pispar la pilota al porter portuguès o recordar-lo com corria darrere la pilota mentre li fotíem un ball a Montilivi.

Però hi ha un motiu més profund, una connexió màgica. Té la seva gràcia que l’equip africà s’oblidés de les samarretes. És igual si la federació ghanesa es va afanyar a tapar la vergonya excusant-se que era la marca qui enviava directament les samarretes. M’ho vaig passar de conya llegint la notícia. M’ho imaginava: l’avió sobrevolant el país, l’expedició fent adeu al país sencer des de l’aire, i les samarretes sense volar. Podia palpar els nervis de l’expedició mossegant-se les ungles al davant de la cinta transbordadora, veient circular maletes i maletes, però sense que apareguessin les samarretes. I després, la incredulitat i la desesperació.

Potser m’estic aprofitant de les desgràcies alienes, però tampoc em fa gens de gràcia quan el meu fill pregunta: “On és la meva bufanda?”. Jo el miro aterrat. A casa, amb les bufandes que regalava el Girona als socis, n’hem viscut de tots colors. Algunes han arribat, d’altres encara les esperem. És el pitjor que pot passar: caldo de cultiu per a la discòrdia familiar. Ja no sé quina nova excusa donar-li. Puc restar importància al fet, puc consolar-lo i dir-li que no pateixi, que el club té molta feina (i encara més si envien el carnet de soci dues vegades), o explicar-li amb dolcesa que hi ha situacions pitjors: socis que han rebut una bufanda amb un nom equivocat i d’altres que han vist una bufanda amb el seu nom a la venda a internet. Però no és fàcil de convèncer un fill. Si es posa molt pesat, puc dir-li que el club ho ha fet de conya i que la culpa és del proveïdor. “Han refet el procés, fill. Aviat ja la tindràs a casa.” Era octubre i continuem sense notícies de Gurb ni de la bufanda. Com que és un tros de pa, amb el pas dels dies només m’ho pregunta de tant en tant: “Papa, no ha arribat encara? Com és que els meus germans la tenen i jo no?”. Em venen ganes de dir-li que si en comptes de regalar bufandes rebaixessin l’abonament, els socis estaríem més contents. Abans de fer volar coloms, desvio l’atenció. “Saps qui és la meva favorita per guanyar el mundial? Em mira i li dic convençut: “Ghana”. “Per què?”, em pregunta. Somric, satisfet i començo a llegir-li el primer paràgraf de l’article.