Fa un any, després de classificar la selecció espanyola per al mundial, a Luis Enrique li van preguntar si s’acabarien les crítiques. “Quan perdem un partit, tornarà l’holocaust caníbal”, responia. L’asturià és el líder absolut del grup que dirigeix, una llista amb molts jugadors joves, feta al seu estil, sense manies, quotes ni gestos de cara a la galeria. No hi ha grans figures que li facin ombra en lideratge –veterans com Sergio Busquets i Jordi Alba no tenen el perfil de les patums d’altres seleccions– i l’entrenador assumeix el rol i concentra les crítiques, que ja li va bé, perquè s’hi sent còmode i sobretot perquè protegeix l’equip. És l’ase dels cops, i no hi pateix.

Els streams a Twitch amb què ha decidit innovar no només han reforçat la condició de protagonista de l’exentrenador del Barça. També han estat un focus més de crítica, tant pels continguts –amb alguns retrets absolutament fora de lloc, per fer-s’ho mirar– com pel fet en si de dedicar hores a aquesta eina de comunicació amb els aficionats. No descobrirem ara que Luis Enrique té molts detractors, sobretot en mitjans madrilenys, no ja des del primer dia que va assumir el càrrec de seleccionador espanyol, sinó probablement des que va canviar el Bernabéu pel Camp Nou.

S’havia de ser molt agosarat per parlar-ne malament després de l’exhibició amb què van arrencar el mundial els espanyols contra Costa Rica (7-0). Però a la mínima escletxa, garrotades a tort i a dret. És cert que, de manera imprevista, la selecció espanyola va veure amenaçada la continuïtat en el mundial durant un fragment de l’última jornada de la fase de grups. El Japó els va sorprendre, i Costa Rica va arribar a situar un 2-1 que enviava Espanya i Alemanya cap a casa. Col·lapse i pànic. Però qui se’n va amb la cua entre les cames, per segon mundial seguit, és la tetracampiona. Els espanyols són als vuitens, i a més amb el camí teòricament més assequible per anar avançant. Però la derrota contra el Japó ha obert la veda, si és que s’havia tancat mai. Luis Enrique, a la diana.