Tinc amics, fami­li­ars pro­pers i tot, als quals l’eli­mi­nació d’ahir de la selecció de la Real Fede­ración Española de Fútbol (o de la Royal Spa­nish Foot­ball Fede­ra­tion, segons l’única altra llen­gua reco­ne­guda en el seu espai web ofi­cial) els va saber un greu més gran que no pas la pèrdua d’una con­fron­tació espor­tiva, a pesar que això entri sem­pre –i ho saben– dins de les pos­si­bi­li­tats que es juguen.

En el moment d’escriure aques­tes rat­lles ignoro si la pre­venció de la Policía Naci­o­nal a la resta de l’Estat o, amb el seu permís i dele­gació, dels Mos­sos d’Esqua­dra a Cata­lu­nya haurà estat jus­ti­fi­cada pels alda­rulls que van fer pre­sa­giar els que hi va haver en algu­nes ciu­tats del món així que el Mar­roc també va fer fora el Canadà del mun­dial de fut­bol que es juga a Qatar aques­tes set­ma­nes.

La qüestió és que les raons d’una situ­ació i una altra s’esca­pen de la lògica del caos d’un par­tit de fut­bol, però no pas de la d’un cam­pi­o­nat, i d’això es tracta.

Si fos per la con­seqüència o la relació causa efecte, el par­tit de fut­bol que ahir van jugar les selec­ci­ons ori­ginàries dels reg­nes de les dinas­ties ala­uita i borbònica l’hau­rien d’haver gua­nyat els com­po­nents de la selecció espa­nyola, si la pos­sessió de la pilota, l’estona d’exe­cució al camp con­trari o la pro­posta de joc deter­minés la lògica de la victòria; o els selec­ci­o­nats per l’orga­nit­zació mar­ro­quina que en tin­gui l’exclu­siva en aquell regne, si el que comptés fos la con­tenció, l’obs­trucció o l’encap­su­la­ment de les juga­des. Però com que la lògica del fut­bol és, com la dels esports que es comp­ten, aque­lla que defi­neix el caos en el nom­bre de vega­des que la pilota entra dins de la por­te­ria contrària, els mar­ro­quins juga­ran el pròxim par­tit dis­sabte vinent i els espa­nyols l’hau­ran de veure des de casa.

Sem­bla clar, doncs, que tant el greu per l’eli­mi­nació com la pre­venció pre­sa­gi­ada no tenen res a veure amb aquesta lògica del resul­tat d’un par­tit de fut­bol, sinó en les seves con­seqüències; és a dir, en allò que pro­voca la con­se­cució d’un cam­pi­o­nat o, si més no, en la situ­ació que la pròpia iden­ti­fi­cació en un equip queda a la taula defi­ni­tiva.

I això, per dir-ho ras i curt, per bé i per mal i sense excu­ses de mal paga­dor, té a veure amb l’orgull de per­ti­nença i el sen­tit de dependència.