Amb 35 anys, costava d’imaginar per a Messi el paper que està tenint en la seva última oportunitat de guanyar un mundial. La derrota en l’estrena contra l’Aràbia Saudita amenaçava plorera. Un dels millors futbolistes de tots els temps, si no el millor, veia perillar el gran somni que li falta per completar una trajectòria extraordinària, rendint a un nivell d’excel·lència durant anys i anys des que va irrompre al primer equip del Barça. Perdut el primer partit, ja no era tant pensar en l’èxit, sinó evitar caure –com altres seleccions aspirants al títol– i anar fent camí. És el que ha fet l’Argentina, que s’ha rebel·lat contra les adversitats. Dues victòries per tancar la fase de grups líder, victòria contra Austràlia en els vuitens, la batalla contra els Països Baixos resolta en la tanda de penals en els quarts, i el triomf solvent contra Croàcia. Sempre, amb Messi de líder, condició que se li havia discutit en altres moments i que ara ningú s’atreveix a posar en dubte.

Associant-se un dia amb el porter Dibu Martínez, un altre amb el jove i prometedor davanter Julián Álvarez, Messi ha dut literalment l’Argentina a la final, amb gols, assistències i una jerarquia absoluta en un equip fet i construït al seu voltant. Amb naturalitat, s’ha convertit en el màxim golejador de la història de l’Argentina en els mundials. I per fer el relat encara més atractiu, deixa escenes icòniques, com la jugada maradoniana que va acabar amb el 3-0 contra els balcànics. L’exblaugrana està unint i fent feliç un país apassionat pel futbol i assedegat de títols mundials. L’Argentina té dues estrelles, la de 1978 –a casa, en plena dictadura de Vileda i amb Kempes com a pitxitxi–, i la de 1986, en la consagració de Maradona. Ara toca a Messi. Alçar la copa del món seria la millor manera de completar una obra monumental.