Redeu de Messi i bon any a tothom
Passada la tempesta dels dies previs de Nadal i Sant Esteve i deixat l’aixopluc de l’ala de l’arcàngel o del pollastre rostit, per poc que alcem el cap veurem com l’aurèola de la divinitat anunciada es desfà com els peus de les estàtues dels herois fetes amb el fang de les riuades.
Parlem de Messi, és clar, per més que a l’Argentina hagi esdevingut el messies redemptor i que, pels efectes de l’aiguat, parlant-ne així pugui considerar-se una heretgia a l’altura de deixar la cabellera al vent a la República Islàmica de l’Iran o anar contra el rei, els jutges i les 1.400 persones que dominen més del 80% del PIB al Regne d’Espanya, segons els estudis sobre les elits del poder duts a terme per Iago Santos, del departament d’economia aplicada de la universitat gallega de Vigo.
Divinitzar més aviat el causant de l’exaltació d’un estat d’ànim que no pas qui lluita per treure els ventres de pena ja ve de lluny, com cobrir-lo d’or mentre s’envia a l’exili, a la crucifixió o s’extirpa l’incaut que prova d’anar a l’arrel del problema. La radicalitat té tan mala premsa com la ingerència d’aquesta en la involució argentina –i qualsevol comparació entre el diari El Mundo i el seu esportiu Marca amb el Clarín argentí (que s’intercanvia, diguem-ho de passada, notícies amb La Vanguardia) i l’esportiu Olé, de la mateixa empresa editora, pel que fa a conxorxar-se amb el poder econòmic i jurídic per perpetuar l’oligarquia estatal contra el govern sortit de les urnes, són ganes de buscar-hi coincidències; perquè el sanedrí del grup mediàtic austral se’ls enduu en avió privat a una finca de luxe de la Patagònia i els diaris de Madrid (o de Barcelona) això no ho fan, que se sàpiga.
Ja de Leònides de Rodes, que en el segle II d’abans del nostre recompte va guanyar una dotzena de vegades els jocs olímpics de l’antiga Grècia, es deia que “Tenia la velocitat d’un déu”, com constata la inscripció de l’estàtua que li van dedicar a l’illa hel·lènica; i en el II de després, el lusità Gai Apulei Diocles, cap a l’any 140, va guanyar, com a auriga o pilot de carros de carrera, més de 35.000.000 de sestercis de l’emperador Trajà, que algú ha comptat que equivaldrien al sou anual de tots els soldats de l’exèrcit nord-americà, és a dir, uns 15.000 milions de dòlars d’ara.
Ve de lluny, doncs, cobrir l’esportista amb una capa d’or, com va fer el xeic emir de Qatar, Tamim bin Hamad Al Thani, en posar una mishla o bisht d’aquest teixit a les espatlles de Lionel Messi abans de donar-li el trofeu del campionat del món del futbol de la FIFA, en senyal d’entronització de l’ídol de les masses. Ve tant de lluny, que ha colgat el que ve de més lluny encara.
Plató, entre el 427 aC i el 347 aC, havia escrit que la victòria primordial és la que cada persona obté sobre ella mateixa i, en això de vèncer, posava la filosofia com el combat d’un mateix per aconseguir millorar com a persona. Per això, com explicava el 2018 al Diari de Tarragona el gestor cultural Magí Seritjol, director del festival Tarraco Viva, als esportistes, a Roma, “els dotaven de contingut intel·lectual, perquè tenien la convicció que sense preparar la ment no podien preparar el cos”, i aventurava: “Imagini’s que Messi hagués d’anar a classes de filosofia, recitar i fer poemes.”
No és pas clar que ningú no pugui dir que a Messi no l’han pas preparat amb la mentalitat d’ara, per exercir de déu a la terra; si més no, l’obertura el proper mes de febrer del nou hotel Hincha, de 5 estrelles, a Andorra, amb cuina de l’estrella Michelin Nando Jubany, ja ens diu a qui serveix, de qui s’aprofita i quina mena de déus ens continuaran encegant l’any vinent i els que venen.