Qui no coneix cap dona que, ja sigui per diners, per rancúnia o per una edu­cació precària, no es faci dir xai quan mas­tega des­pi­e­ta­da­ment la víctima de la seva ràbia?

Que, en la cançó cone­guda a par­tir del que s’ano­mena BZRP Music Ses­si­ons #53, la can­tant Shakira cridi que és una lloba (lite­ral­ment: “Una loba como yo no está pa’ tipos como tu; huuuuhu”) i hi faci tan­tes referències mali­ci­o­ses a la relació tren­cada amb l’exfut­bo­lista Gerard Piqué que no hi hagi qui pugui defen­sar que no es tracta d’un atac en tota regla al pare dels seus fills, ens mos­tra que els mise­ra­bles de cada casa, quan de l’edu­cació només n’assi­mi­len la com­petència de fer-se veure –per diners o fama vana–, tenen un abast uni­ver­sal i que als grans mit­jans de for­mació ins­tantània aquests mals models els impor­ten tant com atu­rar les vícti­mes de la xacra mas­clista: no res si l’audiència els fa més grossa la but­xaca.

Accep­tar i pro­moure lle­tres com aquesta, d’un nivell lingüístic i lite­rari ver­gonyós, és explo­tar les per­so­nes més allu­nya­des de l’escola i pro­pe­res al que els antics pro­gres­sis­tes conei­xien com a lum­pen­pro­le­ta­riat: el pit­jor ene­mic de la gent humil, tre­ba­lla­dora, que es lleva cada dia per esde­ve­nir millor per­sona.

No, els segui­dors d’aquesta dona no són sinó juga­dors de la lote­ria del cop de pilota –perquè ens enten­guin, d’un cop de sort; d’un, com diuen, “pilo­tassu”. És gent que juga a la lote­ria de la ram­poina, que es tatua el cos perquè la tribu imposa, escup cançons sense saber el verí que escampa, com xerra sense cap altre seny que l’argot del clan i l’estètica que els canals visu­als li fil­tren de les dei­xa­lles urba­nes que li abo­quen.

És gent que fa tanta por com els pit­jors sans-culot­tes de la Revo­lució Fran­cesa, com les mas­ses hit­le­ri­a­nes, com la turba fanàtica del hoo­li­ga­nisme, com els 40 mili­ons de visu­a­lit­za­ci­ons que en menys d’un dia van fer córrer el mis­satge ven­ja­tiu de Shakira per les sinapsis neu­ro­nals de tan­tes mares pre­sents i futu­res que no pen­sen en el mal que ens fan, a tots, maleint, amb una violència vicària que s’hereta –i, a més, públi­ca­ment i enre­gis­trat per sem­pre–, els pares de les seves cri­a­tu­res.

PS: I com que estem en plena època de cen­sura, afa­nyem-nos a dir que ni la Shakira no és cap ven­ta­focs ni en Piqué, cap príncep.