opinió
A Girona totes ens ponen
Només per amor no vaig a Montilivi sense maleir el meu infortuni. El motiu, compartir festa amb persones entregades a causes revolucionàries, s’ho val. Perquè commou, em fa millor persona i em recorda què és l’important, així que em dibuixo un somriure d’orella a orella. A mesura que s’acosta l’hora del partit, però, m’agito subtilment, com si em faltés alguna cosa. L’amor fa miracles, però no impedeix que el rum-rum de Montilivi bategi en la meva ànima.
No tinc temps de recrear-me en la meva dissort. Enfilem la carretera Barcelona i com fet exprés per socis assedegats de Montilivi, no parem de topar-nos amb aficionats amb bufandes al coll. Podria ser jo amb la tropa, però no, estic dins del cotxe aguantant un concert de plors. M’aturo i els cedeixo els pas amb gentilesa, però tinc ganes de rebentar-los-hi el clàxon a l’orella perquè s’apiadin de mi.
A l’Eix reculo a la màgia de l’adolescència, quan imaginàvem el futbol de la ràdio. Boto esverat al volant en cada ocasió claríssima que canten els locutors. Serà bufar i fer ampolles. Els trinxarem. Som boníssims. Europa ens espera, m’esvero… fins que en una zona rocosa perdo la retransmissió. Busco de pressa un dial més diàfan… no sé què diuen… narren un gol del Sevilla?... no m’ho puc creure… ens han marcat?... quan? Si no fa vint segons que he perdut el senyal... la lliga se’n va a can Pistraus. D’una golejada històrica d’un equip que juga de cine al 0-1 de la marmota, sempre la mateixa història: perdonem innocentment i a la primera, gol en contra. M’esvero de pesar… així és impossible mantenir-se… avui ens posem al pou… no sé si apagar la ràdio i ofegar-me en la meva desesperació de tribunero resignat camí de Vic. La clau de l’assumpte no és encaixar gol del res o ser incapaços de mantenir la porteria a zero, sinó abocar-se a la derrota psicològica que debilita i bloqueja els equips.
He de seguir la segona part pel mòbil. A batzegades. Tard, m’adono de l’1.1, gentilesa del llegendari. Ho celebro d’amagat. Qui si no. Reviscola l’emoció dins meu. Encara rai… avancen els minuts… i el tribunero que porto dins s’exalta i s’acovardeix temorós d’un gol traumàtic en contra a les acaballes. Actualitzo frenètic el resultat… 77, 78, 79, 80… minuts de joc… 86, 87, 88… l’impensable succeeix: remuntada in extremis! Vull cridar i saltar de joia, però he de mantenir el posat. M’acosto als nens i els hi dic a cau d’orella: “Gol. Yangel. 2-1!”. No s’ha acabat, encara. La processó va per dins. El mòbil treu fum. El tribunero que viu en mi pensa: “Almenys no perdrem, i ja és molt”. T’estàs sentint, Jaume? No veus que ara és diferent? No veus com s’esborra el complex d’inferioritat? No saps que els plors d’ahir són ara joia? Tic, tac, tic, tac… no notes que podem ser immortals?... 89, 90, 91, 94, 95… els fills em miren. Els meus ulls brillen i fan que sí amb el cap: “Final! Final!”. Sents, Jaume, com a Girona podem ser immortals?
La tornada a casa és dolça. Poc m’importa no veure la victòria in situ a Montilivi, ni tampoc a Fontajau. En un semàfor fito el resultat del Bàsquet Girona. Fa bona pinta. Ja a casa, després de dutxar a la petita, el marcador comença a ser inflat. Serà possible? Ens allunyem definitivament del descens? De la frustració canviarem al gaudir? Estem xalant amb una pallissa de vint-i-cinc punts. El xou a Fontajau s’allarga diumenge. L’Uni Girona guanya el derbi contra un Barça que se’ns engargussava, a còpia de picar pedra, sense els punts fàcils de Rebekah Gardner que oxigenen els moments de bloqueig anotador, amb un Fontajau ple i l’equip fent la volta d’honor al camp amb el particular ritme d’aplaudiments marca de la casa, agraint el suport de la grada. Pot anar millor el cap de setmana? Sí! L’hoquei patins, el gran oblidat. També el tenim a l’elit, patint, però cultivant la pedrera. Tres juvenils jugaven a la vegada al camp del Noia. La derrota present fonamenta un futur sostenible i, també segur, d’èxit.
Després d’acaronar la glòria al juny, hem viscut la duresa de l’elit amb uns primers mesos de competició àrids, on semblava que la cosa no arrencava, fins i tot amb massa resultats dolorosos. El meu jo tribunero veia les orelles al llop, fins al punt de dubtar que els projectes es poguessin consolidar entre els millors. Ara i avui és diferent. Li estem agafant gust a això de ser una ciutat de primera. Volem ser immortals de primera. El meu oncle més lletraferit, al cel sia, quan et veia, t’espetegava amb el seu entusiasme sorneguer: “Tu rai, que totes et ponen!”. Tens raó, tiu Xavier. Avui, a Girona, totes ens ponen. Només falta un petit detall per arrodonir la festa: que duri, que ho valorem cada dia i, sobretot, que no ens hi acostumem.