Un any després de l’episodi extraesportiu més polèmic de la seva carrera, Novak Djokovic, deportat d’Austràlia perquè no estava vacunat, va tornar a Melbourne amb tota la determinació del món per recuperar el temps perdut i continuar eixamplant la seva carrera llegendària. Djokovic s’ha mantingut aliè als que l’acusaven de fer comèdia amb la lesió a la cama esquerra que el va neguitejar sobretot durant la primera setmana del torneig, ha sabut abstreure’s del flac favor que li va fer el seu pare quan es va fotografiar amb seguidors russos que es proclamaven seguidors de Putin i, a pesar de moments d’irascibilitat –aquest cop controlada– que hauria d’evitar perquè no el beneficien i tampoc no són un bon exemple, ha fet el seu camí a la pista donant una lliçó de joc i demostrant, una vegada més, la seva classe, la seva prodigiosa elasticitat i la seva habilitat per gestionar la pressió, un dels grans valors diferencials dels monstres de la raqueta com ell. Nole es jugava el títol, el desè de l’obert d’Austràlia en 10 finals, la possibilitat d’igualar Nadal amb 22 títols de gran eslam per ressituar-se en la pole position de la lluita per la història, i el número 1, que ja havia lluït durant 373 setmanes, més que ningú, i no li va tremolar el pols. També és cert que el seu rival, Stefanos Tsitsipas, havia de suportar una càrrega de tensió feixuga, encara que no fos el favorit. Es podia enlairar igualment al capdamunt de l’ATP i buscava el seu primer títol de gran eslam en la seva segona final, enarborant la bandera d’un relleu generacional que no acaba d’arribar. El grec, malgrat tot, va jugar un torneig esplèndid, mostrant una evolució en diversos aspectes del joc, i va lluitar amb ambició contra el serbi. Però va ser inferior, sobretot en els moments decisius, i mai no va fer la sensació de tenir capacitat per remuntar contra un dels millors jugadors de la història. Djokovic està motivat i la lluita i rivalitat que escenifica amb Nadal beneficien el tennis i l’esport en general.