Plora com un guàrdia civil, Vinícius, plora
Preguntar-se si està bé insultar és una qüestió que ens posa al davant de les estratègies que tenim per anar avançant sense un daltabaix definitiu cap a la fi inevitable. El bonisme en diu madurar; en el sentit, m’imagino, de caure ineluctablement –que vol dir sense lluitar– de l’arbre (el de la ciència, en el sentit que li donava l’escriptor espanyol Pío Baroja, o el de la sapiència, en el sentit que vulguin).
Que al jugador del Real Madrid Vinícius José Paixão de Oliveira Júnior, que corre per aquests estadis de Déu al darrere d’una pilota amb el nom de Vinícius Jr. a l’esquena, se l’insulti d’una manera que pot resultar, fins i tot, ofensiva per a qui sent el que li diuen, hi ha qui, bo i trobant-ho penós i d’una educació força deficitària, ho justifica perquè li va amb el sou extraordinari que accepta i negocia a canvi de guanyar-se la vida amb el rèdit dels diners de l’espectacle que ofereix al públic.
Ja es veu que la derivada de la qüestió, aquí, se n’aniria cap al dret de fer, amb l’objecte pagat, allò que al comprador més li plagui i als límits de la propietat privada, i no és el cas.
La qüestió és personal, íntima; moral, si volen.
A un servidor, els fets i les maneres d’aquest jove en els terrenys de joc li remeten la contenció que provocava al pati de l’escola en Tomasín (dit així, si el record no me’l rebateja), que era el fill de Don Tomàs, un mestre d’una mala bava llegendària, capitost dels Nacionals –perquè sí, mal que els faci als espanyols de mala memòria, les escoles ens les imposaven amb aquest nom, Las Escuelas Nacionales, de doctrina tan persistent i unitària com els actuals de la Policía Nacional, l’Audiencia Nacional, el territorio Nacional... i tants d’altres tan constitucionals com antinacionalistes (i, incomprensiblement –o no–, parlant així s’entenen; no hi ha res com objectivar l’enemic, per obviar la lògica).
El tal Tomasín, aprofitant que les bufetades del seu senyor pare es feien més presents que la cara amb què se’ns en reia, era tan fatxenda com el jugador del Madrid, amb moltíssima menys habilitat amb la pilota; però, aleshores i en aquell context de militarització estatal de fa més de mig segle, desafiadorament intocable.
Si volen, també poden comparar-lo, el jugador blanc, amb els guàrdies civils musculosos, plens de fibra, armats i protegits, llençats a estossinar ciutadans indefensos queixant-se al Tribunal Suprem, no fa pas gaire, perquè els abatuts no se’ls miraven amb estima.
En llenguatge vulgar, a una persona així se l’anomena xulo piscines i se li diu capullo, que deu ser una manera força civilitzada de reprimir la violència.
Ara, el debat és si fer-ho públic.