L’EDITORIAL
Pau Gasol per a la posteritat
De tantes fites assolides per l’esport català, de tants èxits conquerits pels esportistes del país, no acabem de saber valorar-les en la seva justa mesura. És molt fàcil acostumar-se al que és bo... i lamentar-se quan falta. A Pau Gasol no li ve d’un reconeixement, no n’hi falta pràcticament cap. Però ell és tan sols el vuitè jugador no format als EUA a qui una franquícia de l’NBA li penja la samarreta al sostre, després de Drazen Petrovic, Zydrunas Ilgauskas, Dirk Nowitzki, Yao Ming, Vlade Divac, Tony Parker i Manu Ginóbili. I no ho ha fet una franquícia qualsevol, sinó els Lakers, amb la qual Pau Gasol va guanyar dos dels 17 anells dels californians (rècord compartit amb els Celtics). I al sostre de l’Staples (ara rebatejat com a Cryptoarena) tampoc s’hi penja qualsevol dorsal, perquè entre d’altres hi ha el 8 i el 24 (Kobe Bryant), el 13 (Wilt Chamberlain, 100 punts en un partit), el 22 (Elgin Baylor), el 32 (Magic Johnson), el 33 (Kareem Abdul-Jabbar), el 34 (Shaquille O’Neal) o el 44 (Jerry West).
El gran dels Gasol només va estar als Lakers 7 de les seves 20 temporades a l’NBA. Però va deixar-hi empremta tant pels títols com pels intangibles, per la capacitat d’aglutinar voluntats per a una mateixa causa. El plorat Kobe Bryant no es va entendre mai amb Shaquille O’Neal, a qui li retreia falta de compromís amb el grup tot i que era un jugador interior imparable. Amb Shaq fora de l’equip els Lakers van fitxar Pau Gasol, que de seguida es va fer estimar pel vestidor i per la seva estrella.
Una manera relativament objectivable de mesurar la talla d’un esportista és fent recompte de títols, guardons i rècords obtinguts mentre està en actiu. Consumat l’adeu a la competició, no hi ha honor més universal que el club amb el qual ha competit retiri la samarreta amb el seu dorsal. És com quan un Oscar culmina la carrera d’un actor o director de cinema.
Tornant a la necessitat de valorar els fets com toca, els més optimistes que ja es van pessigar quan aquell noi de 2m15, esprimatxat, ràpid i coordinat, va ser escollit amb el número 3 del draft del 2001 ni somiaven que s’estaria 20 anys a l’NBA. Encara menys que guanyaria dos anells –que es pot aconseguir amb papers residuals–, que faria un salt inicial d’un All-Star contra el seu germà Marc –reservat a les estrelles–i tantes altres fites. Pau Gasol és un dels exemples que ens han de fer obrir els ulls com a país. Catalunya és una potència mundial en l’esport del segle XXI perquè hi té vocació i ha estructurat una piràmide formativa de qualitat, tot i faltar-li un estat que li doni suport, tot i ser un país petit. Certament, és possible que l’elogi debiliti, però donar a l’èxit el valor apropiat, a banda d’un motiu d’alegria, hauria de revertir en un estímul per perseverar i millorar.