L’Espanyol es va afegir a la llista d’equips que fan públics comunicats contra les actuacions arbitrals rebudes. El gol anul·lat a Braithwaite contra l’Athletic per unes mans de Joselu va ser el detonant del pas fet pel club, després de la dolorosa derrota en l’estrena de Luis García. La percepció de perjudici i disparitat de criteri arbitral és una llosa més per a un equip que no aixeca el cap. L’Espanyol va demorar la destitució de Diego Martínez, que va tenir vida extra en una aturada per compromisos de seleccions que hauria agraït d’allò més un nou entrenador amb idees ben diferents. Diego, que havia arribat a l’estiu com a gran líder del projecte i que se n’ha anat incapaç de traçar una línia convincent i esperançadora, va caure a Montilivi, i després tot van ser presses.

Amb Luis García, l’Espanyol juga la carta sentimental però també compra un ideari futbolístic que no té res a veure amb el que hi havia. Luis García és el primer que assumeix la dificultat de fer assimilar als jugadors conceptes diferents en tan poc marge de temps, un dels grans condicionants del repte. Falta temps. I Luis García no només haurà de gestionar la pressa, sinó també valorar si, en una plantilla descompensada i amb mancances clares des de començament de temporada que no podrà revisar, troba les peces adequades per aplicar la seva proposta. Al problema de nivell, s’hi afegeix el context de falta de confiança que tenalla encara més el rendiment.

Una estrena rodona de Luis García hauria capgirat l’estat d’ànim, però l’equip va encadenar la cinquena derrota. Menys punts (27) que jornades disputades (28) és molt mal senyal. El consol és que, amb l’Elx com a únic despenjat, la lluita és encara molt global, i rivals com el Cadis, el Getafe i l’Almeria han de visitar l’RCDE Stadium. S’han fet moltes coses malament, però ara que comença el compte enrere dels deu últims partits, l’Espanyol no té cap més remei que arraconar la negativitat.