No, Messi és no, no, no (bis)
Aquesta Setmana Santa passada ha estat tan catòlica, que el viacrucis de la Passió va començar unes quantes setmanes abans, vuit dies després encara dura, i esperem-nos.
Arrossegant, el Futbol Club Barcelona, la creu del cas Negreira des del mes de febrer, els últims claus als peus de la inscripció de Gavi a La Liga des del març i les ferides de Dembélé, Pedri, Christensen i companyia tota la primavera, el dimarts 4 d’abril la turba es va inflamar amb l’aparició de la Verge del Rocío a TV3 i l’endemà, dimecres 5, va fer parada i fonda a l’estació del Camp Nou, on el Madrid es va posar les botes avançant-se tant al darrer sopar del dijous sant que confiem que el fet de celebrar Pasqua abans de Rams en conjuri els mals auguris. En tot cas, convindria deixar per a Déu i els seus adeptes l’aire que es creuen seu i recolzar els peus a terra per reconvertir-lo en embranzida, perquè si el seguidor blaugrana s’ha de refiar que els temps que corren deixin al Cèsar terrenal el que és del Cèsar, malament rai; o no cal recordar que els seus mateixos aduladors van acusar-lo de voler volar massa alt, per tenir l’excusa de matar-lo?
El cas és que tot just passat el dilluns de Pasqua, la premsa amiga –diguem-ho així– va esbombar urbi et orbi que el jovenet andalús que ens té el cor robat per com les gasta sense complexos (i sense haver de fotre a l’adversari un cop de puny aplaudit devotament pel temple de la puresa cínicament incorrupta del Santiago Bernabéu) tenia tractes amb el Chelsea per anar-se’n, atès que a l’administració culpable (per resistent) de tots els mals del futbol de La Liga, de la UEFA i de la FIFA té restringida la capacitat de fitxar-lo. La mateixa premsa –diguem-ho també així– que infla tant el cap de la culerada amb el retorn de Messi que a l’estadi ja clama més al cel en el minut 10 l’esperança d’un messies redemptor que no pas en el 17:14 les ànsies d’anar pel món amb el front alliberat d’espines.
Recrear els crits de Joaquim Maria Puyal quan en l’època d’esplendor blaugrana escampava per les ones radiofòniques el “Més i més i més i més” de cada cop que Lionel Messi marcava un gol subjuga el seguidor culer a la condemna del poble escollit que espera l’enviat de Déu mentre el colonitzador romà –és un dir– el dessagna. Pagar el que no està escrit per un jugador que va fer del Barça el pedestal de l’Argentina, per més que ens fes xalar com un gladiador enarborant l’espasa que el Futbol Club Barcelona va forjar-li amb sang, suor i llàgrimes (o oblidem la història?) sense que el mercenari n’assumís l’emblema és tan bon negoci com ressuscitar un mort més enllà de la metàfora de les sagrades escriptures.
I si del que es tracta és de ballar-la al so de la música que l’orquestra de comissionistes toca, potser fora millor transliterar el nom del jugador al Johnny B. Goode de Chuck Berry, perquè la passió, a ritme de rock’n’roll, pugui acabar essent la bona.