Clarors del cas Negreira
L’improperi d’un energumen durant l’entrada, dissabte de la setmana passada, del president del Futbol Club Barcelona al temple dels col·laboracionistes per excel·lència del nostre Vichy nacional on es disputaven les semifinals de la 70a edició del Trofeo Conde de Godó, va inserir una fosa en blanc tan resplendent en els crèdits de la pel·lícula de producció espanyola titulada El cas Negreira que gairebé els encega.
El film ha tingut tanta publicitat que hauria d’estalviar als crítics qualsevol sinopsi i permetre’ls analitzar i posar en relleu els avantatges i els defectes d’un muntatge tan eficaç per enardir els adeptes com les notícies falses de la cadena trumpista Fox, les martingales comunicatives internacionals del guru ultradretà Stephen Bannon, el control informatiu de tots els autoritarismes i la demagògia criminal d’un doctor en filologia germànica per la universitat de Heidelberg el 1921, i posteriorment conegudíssim ministre de propaganda, el nom del qual convé silenciar per reduir una mica la cançoneta dels feixistes, aquella que té com a tornada “i tu més i sempre ens compareu amb el nazisme”.
El blanqueig –perquè ara se’n diu així, dels rentats de cara, de legalitzar la manca d’escrúpols, de normalitzar les conductes facineroses– de l’aquiescència, és a dir, del consentiment tàcit, i els eufemismes que amaguen als ulls del món la procedència criminal dels mantenidors i promotors dels esdeveniments que gairebé tots els mitjans informatius esbomben com una centrifugadora desfermada perquè esdevinguin populars, tan presents en el dia a dia que la seva quotidianitat els ennobleixi, no ens haurien de fer perdre de vista, per enlluernadors que siguin aquests esdeveniments i els llocs i els vestits de les persones que hi intervenen, que no és que l’emperador vagi nu, sinó que ens dispara un discurs que ens enverina.
Que tot un home que se les deu donar de ben informat perquè llegeix el Marca, a l’entrada del Real Club de Tenis de Barcelona, on els dictadors de les formes i maneres estableixen quines són les bones i ens les fan confondre amb l’educació, increpi el president del Barça dient-li que deixi de comprar àrbitres vol dir que no té cap altre filtre que el de l’aristocràtica manera de mirar-s’ho tot per damunt de les espatlles.
Per més Open Banc Sabadell que se’n digui, el nom no deixa de demostrar el provincianisme lingüístic de les nostres suposades elits ni de deixar-nos ben clar que, per a les nostres classes decisòries, el fet que el Banc Sabadell sigui un botifler tan traïdor i sense escrúpols com, ai las, per als espanyols, ara Ferrovial, forma part de la seva honra; per més diners i mitjans de comunicació que congriï, el 70è trofeu comte de Godó no pot eliminar del nom la màcula de servil colonitzador per monàrquic i franquista –per això conserva el títol–, i antiproletari de sempre; per més carpes i canapès, per més VIPs i carnassa de xafarderia en forma de persona decorada amb vestimenta de preu i marca amb qui es faci veure, l’addicte als relators del cas Negreira no pot evitar de demostrar ni que, per fintar la seva aquiescència, calgui pagar no pas per obtenir favors –com ell està avesat i per això la seva credulitat–, sinó per saber com evitar els efectes dels que rep la competència, ni, tampoc, i vet aquí el cop d’efecte, que els àrbitres, farts que els assenyalin com a corruptes i venuts, ves que no vegin, ara, més clar, què pateix, aquí i allà, el Barça i no se’l mirin amb més afecte.