L’argument on s’estableix una relació directa entre el comportament dels jugadors i l’educació dels infants és propi d’una societat immadura incapaç de responsabilitzar-se de la formació dels seus fills. Els jugadors no civilitzen, tant sols juguen i si poden, guanyen, els que eduquem som els pares, i llavors, l’escola fa el que pot en base les cagades de sèrie dels progenitors. O sigui, si tenim un Iniesta o un Modric, fantàstic, però no podem exigir a persones que estan on estan per mèrits físics, que es converteixen en fars pedagògics dels nanos.

Per això en Vinicius no és un problema per les noves generacions, bé, de fet, més que un inconvenient pot ser una benedicció perquè els nens entenguin la complexitat de la vergonya aliena, l’emoció intensa del fastig moral provocat per algú a qui li reconeixes virtuts objectives però consideres èticament detestable, i per tant, puguin arribar a valorar una cançó del Loquillo amb el convenciment que el personatge és insofrible, llegir un relat de Cela fent cas omís del tedi provocat pel censor franquista beneficiat per la història, i per tant, gaudir precisament del joc del brasiler sabent que els gols passen a l’oblit si la història et recorda com un provocador amb problemes d’autoestima: L’art sol anar per un costat i la vida personal de l’artista camina en direcció contrària.

A partir d’aquí, el Madrid no té un contratemps amb Vinicius perquè amb Yabusele ha actuat seguint l’estela de Juanito, Pepe, Mourinho i companyia. Així doncs, Vinicius representa millor que ningú la supèrbia de qui es sap impune davant la llei, a més, té el suport clàssic dels blanquejadors capaços de crear un relat ideal per justificar l’actitud d’una persona que només es pot entendre des de dues perspectives: té un trastorn de personalitat i per tant exigeix un respecte caritatiu, o el més probable, ha estat víctima d’una adoració injustificable pel seu entorn i es creu més digne per ser qui és, i en aquest cas, qualsevol retret públic relacionat directament amb aquest classisme és necessari per defensar la nostra dignitat com espectadors. En definitiva, prou de parlar de Vinicius o de qualsevol altre personatge com si hagués de ser un model per algú, els nostres fills no han de dependre de milionaris preocupats per alimentar el seu ego, i si tens un Vinicius de la vida que passa per davant, doncs escolta, aprofita també per fer-los veure que ser dels millors no vol dir ser estimat.