opinió
Somiar el somni d’Europa
És un vespre plujós a Montilivi. A punt de començar el partit. Per la megafonia sona una cançó d’Europe, The final countdown, la gent no s’estranya del canvi d’himne i coreja la tornada amb vehemència. De sobte surten, ben arrenglerats i en fila índia, els titulars de l’equip nord-irlandès del Linfield i els del Girona. Els locals van tots amb paraigua, la gent se’n riu. Quan arriben al mig del camp per fer la salutació, els jugadors s’adonen que van descalços. Corren cap al vestidor a posar-se les botes. A la grada, seguidors atribolats amb samarretes dels equips de segona obren els braços en senyal de benvinguda. Per la megafonia se sent la veu de Quique Cárcel dient: “Ja us ho deia que no estàvem preparats.” Els futbolistes tornen al camp, van vestits de negre en lloc de blanc-i-vermell, i es disposen a començar el partit. Sona el xiulet de l’àrbitre i em desperto. ¿He somiat un somni i resulta que era un malson? ¿Ni dels èxits sabem gaudir? Em dutxo, faig un cafè i penso, què collons! No hem de tenir por de res i hem d’intentar guanyar tots els partits que venen i si quedem entre els sis o set primers i anem a Europa, celebrem-ho i anem-hi confiats.
Jugar una competició internacional és una sort i no un malson. Somiem en somnis com aquest, que de malsons a Montilivi, potser ja n’hem patit massa. ¿I si al final no hi anem? No passa res, el camí també haurà valgut la pena.
Notícies
Diumenge,24 novembre 2024