L’Esportiu al cafè, al mòbil i a la sala d’espera
Llegeixo en alguns mitjans digitals la notícia que la periodista Mònica Terribas, coordinadora, documentalista, guionista o ajudant de direcció, quan era joveneta, en programes de televisió de màxima audiència de Joaquim Maria Puyal o de Miquel Calçada (Mikimoto) i, a partir d’aquelles experiències primerenques dels 90, doctora en ciències de la comunicació i, tot seguit, professora titular a la Universitat Pompeu Fabra al Departament de Comunicació i Periodisme (d’on és investigadora del Grup de Recerca en Comunicació Política, Periodisme i Democràcia) i presentadora, a continuació, d’El Matí de Catalunya Ràdio i de diversos programes de televisió d’audiència tan elevada que van catapultar-la a la direcció de TV3, al consell d’administració i d’edició del diari Ara, a la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans i a la vicepresidència d’Òmnium Cultural –i a la Creu de Sant Jordi, entre força altres reconeixements i premis–, llegeixo, deia, que va ser objecte del maltractament habitual dels energúmens espanyols que tenen el català com un mal d’orella.
L’anècdota és tan corrent que la catalanofòbia que la governa ens està avesant a anar pel món abaixant-nos-les nosaltres mateixos, les orelles, com si, en el fons, ens creguéssim de debò que això nostre és una infecció que no pot sortir de casa.
Ignoro, perquè els propagadors digitals reproduïen d’oïdes la tertúlia del dia 24 d’abril de RAC1, on la protagonista col·labora amb Jordi Basté en el programa més escoltat del país, i fet el titular no furguen gaire, si la periodista va explicar al seu col·lega, també de trajectòria progressiva i lloada, si, a banda d’escampar la indignació, va prendre cap altra mesura, com ara denunciar oficialment el fet o presentar cap queixa. Sospito que no, perquè dur tantes lluites al damunt es comprèn que esgota.
Ser dona i lluitar cada dia per fer-se veure –visualitzar-se, desinvisibilitzar-se, ves– deu ser tan carregós com pretendre prendre’s un cafè amb llet sense haver-se de defensar de demanar-lo en català al tren Iryo que fa l’anada i tornada de Barcelona a Madrid a l’alta velocitat dels currículums importants, que compten –o que haurien de comptar–, perquè l’anècdota prou que ens ensenya que, en la quotidianitat, no compten gaire.
I així anem, amb la gent d’aquest país sense títols ni carreres florejades havent de demanar als bars de les cantonades, als cercadors de les pantalles i a les sales d’espera que, si més no, a més dels de la llengua que ens impera, encara que només sigui per favor i per fer veure que no ens invisibilitzen, ens ofereixin una cosa tan distreta com els esports en la mateixa llengua que, això sí, davant de l’audiència entregada del Camp Nou el dia abans de la tertúlia dita, la insigne periodista va vindicar, valenta des del mig del camp, sense el risc, el dia de Sant Jordi, de cap cambrer de tren impertinent, com a digna.