El Girona té la possibilitat històrica de classificar-se per a una competició europea, tot i que necessita guanyar una final a Pamplona, amb l’Osasuna defensant el setè lloc, i que l’Athletic perdi o empati al Bernabéu. Més enllà de si fan el cim, la temporada dels gironins és magnífica. I arribar a l’últim partit havent assegurat la continuïtat a llarg termini de Míchel és millor notícia que l’hipotètic accés a la Conference League, amb els pros i contres que suposaria. L’èxit és refermar el projecte i tenir convençut un entrenador que, per tot el que ha mostrat, hauria pogut preferir escoltar propostes de clubs més potents o, si més no, continuar a Montilivi –tenia un any més de contracte– sense lligar-s’hi fins al 2026. Senyal no només que hi està molt bé, com ha dit sempre, sinó també que veu en el Girona potencial de creixement en el futbol d’elit.

Míchel completa la seva primera temporada sencera en una banqueta de primera divisió. No ho havia aconseguit ni al Rayo ni a l’Osca, els altres dos equips que va fer pujar. A Girona, s’ha tret l’espina i ha demostrat que el seu estil valent, vistós i amb voluntat de dominar a partir de la possessió de la pilota és aplicable i productiu també a primera, també amb equips modestos i novells. Poques propostes més atractives s’han vist aquesta temporada que la del Girona, un equip d’autor amb un líder que té persuadida la plantilla, encantada l’estructura del club –també a Manchester– i enamorada l’afició. Exemple d’integració al país, el Míchel català és el Míchel gironí. Haver-lo lligat a llarg termini és, per al Girona, la millor manera d’expressar la fermesa i l’ambició del projecte.