Passada la lectura dels tòpics i les cues dels comentaris i de les cròniques de la victòria del Futbol Club Barcelona a Eindhoven, els epítets hiperbòlics es recullen com el confeti daurat, tan vistós com volàtil; supletori, a l’hora de recollir el trofeu, de les fulles dels llorers que, al capdavall, malgrat durar una mica més, també es marcien.

Sol ser habitual que després d’un triomf totes les anàlisis públiques exaltin com a excel·lent el que no passa de ser notable i que, sotmeses a la pressió de simplificar la capacitat mental de relacionar i entendre, s’objectivi el resultat en qui hagi empès finalment la pilota a la xarxa; això i recórrer al nom pres com a marca o símbol a força d’injectar-lo als títols.

Així, l’assumpció dissabte passat de la segona copa d’Europa de la versió femenina del Barça havent-se imposat en la segona part a un 0-2 depriment ha rebut els qualificatius que la història i l’èpica aviat tornaran a fer sortir del vocabulari dels cronistes així que en qualsevol competició atesa per una massa crítica (amb el nombre mínim de seguidors que la facin rendible) el vencedor s’hagi hagut de sobreposar a una derrota entesa pel comú dels mortals com a definitiva. I d’això, d’aquesta superació, d’aquesta mostra del vell instint de supervivència, se’n dirà victòria agònica, lluita heroica o gesta èpica.

Igualment, tan bon punt un partit acaba, tot el joc de conjunt sol servir com a farcit del relat que posa com a element clau el membre del conjunt que hagi fet el gol de l’alegria. I això és tant així que els savis de l’aglutinació s’han tret la figura de l’MVP que s’entronitza exemplarment tan bon punt l’àrbitre xiula el final de l’encontre i els centenars de milers d’espectadors no han tingut temps de fer-se una idea del joc desenvolupat a la seva mirada.

I, en fi, posar el nom d’una jugadora, d’un jugador, com a carbasser d’un col·lectiu ens perpetua la submissió a la jerarquia.

De la final de la lliga de campions femenina de la UEFA de dissabte a la tarda a Eindhoven, doncs, pot ben ser que ja se n’hagi dit tot allò que els tòpics, els protocols i l’enteniment posen a l’abast dels reporters, periodistes i altres entesos en la matèria per a aquestes hores de victòria. Exaltar qui marca els gols (en aquest cas, Patri Guijarro, que en va fer un parell), amuntegar els qualificatius en el resultat del partit (heroïnes d’una remuntada històrica), inflar les icones de l’audiència (l’escalfament i els minuts d’Alèxia Putellas) no hauria de fer passar pel desguàs de l’oblit ni les pellofes que n’ensopeixen el llevat ni les llavors de la farina –i ja em perdonaran– d’aquesta fornada.

Si anem a pams, la primera part, amb tant d’atac, jugades trenades i oportunitats, va ser un desastre d’anticipació i l’espurna de l’exasperació; esperar que la pilota arribi als peus en una passada permet que el contrari s’avanci, i ja en vam veure els resultats i en vam patir l’angoixa. Altrament, veure com el dorsal de Johan Cruyff duia enganxat constantment una jugadora del Wolfsburg per no deixar de petja qui el lluïa, va posar la seva portadora, Aitana Bonmatí, en el centre d’atenció de qui busca en el joc el nucli de la intel·ligència. Afegim-hi l’extraordinària continuació al lateral de Salma Paralluelo i de Geyse Ferreira, que tenen la virtut de córrer com si tots els entrebancs formessin part del càlcul de les possibilitats de la jugada, i ens plantarem a la plaça de Sant Jaume unes quantes vegades més per sentir, per acabar-ho de rematar, tanta desimboltura (Laia Codina, com a mostra de la majoria, no parla com ens tenen avesats els talossos) i desacomplexament (els visques eren els que pertoquen a un equip de la capital d’un país que tan sols existeix quan es vindica) que ves que no sigui més aviat per aquesta mena de pa beneït que no pas pels tòpics bèl·lics que ens en sortirem, del desastre.