Patri Guijarro, l’heroïna de la final de la Champions a Eindhoven, es perdrà el mundial. Tampoc el jugaran Mapi León, Clàudia Pina ni Sandra Paños, i això que la portera hauria mostrat predisposició a tornar a la selecció espanyola, com han fet Aitana Bonmatí, Alèxia Putellas i Mariona Caldentey, els tres retorns destacats de l’última llista de Vilda, de la qual sortirà la definitiva per competir a Austràlia i Nova Zelanda.

Que Aitana o Mariona, que formaven part de “les 15” que al setembre van demanar no ser seleccionables fins que no hi hagués certs canvis, hagin tornat a la selecció espanyola ha generat rebombori. Tot és discutible, però es pot comprendre que la voluntat de jugar un mundial hagi pesat més en algunes futbolistes. Com és de justícia reconèixer la fermesa de jugadores com Mapi i Patri, que han sacrificat la disputa d’un mundial. El focus del conflicte no és ni la decisió de les unes ni de les altres. El gran problema és la inacció de la federació espanyola, que ha acabat posant entre l’espasa i la paret jugadores que són referents en tot. Lluny d’actuar per resoldre el conflicte, l’immobilisme de Rubiales i companyia ha estat escandalós. Una mostra més de les diferències entre l’esport masculí i el femení que marquen encara persones amb màxima responsabilitat. Perquè no costa gaire d’endevinar si s’hauria fet res davant d’un tsunami com aquest entre jugadors i seleccionador.

A Luis Enrique, el van fer fora només d’acabar el mundial, eliminats en la tanda de penals dels vuitens de final. Vilda, que no ha fet res de bo en una gran competició, no ha tremolat malgrat ser protagonista directe d’una crisi colossal amb les futbolistes. I amb la dosi de prepotència necessària i acceptada en els que el manen per no haver citat Paños tot i que la portera s’havia ofert. Que jugadores que són un exemple hagin de viure aquest espectacle i aquest dilema és patètic. Que algunes es perdin el mundial és tristíssim. Que hi perdin la selecció espanyola i la federació? Ja s’ho faran.