L’home va boig per tor­nar men­tre simula una fari­sea madu­resa per camu­flar un ego podrit de qui es veu com única mesura de la rea­li­tat. Ni de conya. Qual­se­vol hipòtesi d’una tor­nada d’aquest ele­ment al Camp Nou seria motiu sufi­ci­ent per fer sal­tar una direc­tiva o, direc­ta­ment, apro­fi­tar les runes de l’estadi per aixe­car una bar­ri­cada a l’aero­port per des­tor­bar l’entrada de qui es vol apro­fi­tar del Barça per seguir la seva festa par­ti­cu­lar. Serem uns arruïnats que estem hipo­te­cant les botes de Sami­tier, però idi­o­tes encara no.

Ney­mar és una ofensa a l’esport, un insult a la dedi­cació hon­rada a qual­se­vol vocació, i de pas, la per­so­ni­fi­cació d’aquest fut­bol espec­ta­cle on el mul­ti­mi­li­o­nari en qüestió apro­fita el circ per con­ver­tir-se en un pro­fes­si­o­nal de no ser pro­fes­si­o­nal. Apunta, Ney­mar: no et volem perquè neces­si­tem enter­rar tot allò que va començar amb la teva arri­bada: la decadència d’un ves­ti­dor con­sen­tit, con­vençut de ser merei­xe­dor de qual­se­vol pri­vi­legi i que va ser con­ta­mi­nat des dels matei­xos capi­tans.

Així doncs, ara que ja tenim la plan­ti­lla neta de qui es creia legi­ti­mat per pres­si­o­nar tot­hom segons les seves con­veniències, la sim­ple insi­nu­ació que algú de la junta direc­tiva hagi vist plau­si­ble l’arri­bada de Ney­mar ens ha de fer sal­tar totes les alar­mes; encara més: seria real­ment higiènic una com­pa­rei­xença ràpida a peu de car­rer per dir que el Barça no es plan­teja ni dro­gat la tor­nada d’un juga­dor tòxic.

Cal dir-ho? No poden sor­tir a des­men­tir tots els glo­bus sonda dels mit­jans, i tenen raó, però aquest con­cre­ta­ment seria edi­fi­cant per mos­trar de veri­tat que el pas­sat és pas­sat, i que si a més, aquest record va lli­gat a un per­so­natge superb que viu amb el con­ven­ci­ment que el món li deu alguna cosa, doncs seria una forma diàfana de dei­xar un mis­satge per a nave­gants: al Barça, ni un paràsit.