A cada capítol surrealista de la federació espanyola amb la seva selecció femenina, em pregunto com es poden fer tan malament les coses. És Espanya, ja s’ho faran, però n’hi ha per tirar el barret al foc per com els responsables de la federació han protegit i reforçat Jorge Vilda en un conflicte escandalós amb una generació de jugadores que ho han guanyat tot i a les quals no han ni escoltat quan exigien millores. El seleccionador s’ha vist afavorit i envalentit per la inacció de Rubiales i companyia, en un terratrèmol que en el futbol masculí hauria col·lapsat l’agenda mediàtica i, de retruc, la política –ai, la igualtat– estatals i hauria fet saltar per l’aire com a mínim l’entrenador. Les futbolistes més fermes han preferit perdre’s el mundial, paraules importants, abans d’afluixar. N’hi ha que sí, que han cedit, i que es conformen a expressar amb gestos que no hi ha res arreglat. Però és que Vilda és tan pervers que s’atreveix a no convocar Paños, tot i que era de les que havia fet el pas de cedir, i mantenir Cata Coll, suplent de la titular blaugrana. Vilda guanya. No pas al camp, precisament, perquè, a diferència de la majoria de futbolistes amb qui s’ha enfrontat, a ell sí que se li podria aplicar aquella pregunta ofensiva tan coneguda: “I tu, amb qui has empatat?”.

Cada vegada que veig Jorge Vilda em ve al cap què deu pensar Jonatan Giráldez. El seleccionador que transmet arrogància, rigidesa i afany de protagonisme ha estat incapaç de gestionar de manera òptima i fer guanyar un grup que té com a esquelet l’equip blaugrana, que triomfa i enamora. Vilda, sense haver guanyat res, ha dut el conflicte a l’extrem. Giráldez ho ha guanyat tot amb humilitat, respecte i compromís. Els mateixos valors amb què va arribar a Catalunya, cercant i fent feines diverses per sobreviure i anar fent camí cap al seu objectiu, guanyar-se la vida amb el futbol, ja fos com a preparador físic, com a analista, com a ajudant tècnic o amb més responsabilitat. És, de fet, la trajectòria que ha anat seguint. Aprenent el català fins a dominar-lo amb tota naturalitat; aprenent a dirigir un equip que s’ha convertit en un referent mundial. I tot, treballant-s’ho i preparant-s’ho molt. Aquesta temporada mateix, li ha tocat gestionar situacions tan delicades com el retorn d’Alèxia i l’enrenou a la selecció espanyola, a més d’altres contratemps com l’eliminació de la copa per l’alineació indeguda de Geyse. I a mitja final de la Champions a Eindhoven, el 0-2 del Wolfsburg feia reviure els fantasmes de Torí. El treball mental va fer efecte. Hi fa l’encert, com el que va tenir l’heroïna inesperada Patri Guijarro, però també la preparació, la dedicació. “Fem molta pedagogia, anàlisi de vídeo i treball per compartir situacions de partit que s’han donat en el passat i al llarg de la temporada”, explicava Giráldez en una entrevista a l’Esportiu des de Clariana de Cardener, on va assistir a la primera edició del seu campus. A Eindhoven, el conte va acabar de la millor manera, amb el Barça alçant la copa i Giráldez amb la criatura de vuit dies als braços. Una altra gestió, aquesta encara més íntima, feta amb discreció i naturalitat. El Barça campió és probablement més el Barça d’Alèxia, Aitana i companyia que el Barça de Jonatan Giráldez. Però la reivindicació hi és. Sense soroll. Més o menys com Vilda.