L’optimisme, l’optimista
Quan tots els factors juguen en contra, quan tot va malament, quan els problemes no deixen veure les solucions, què queda? Què ens queda? Queda l’optimisme. Ens queden els optimistes. Això val per a l’àmbit professional, el personal, també el polític. Val per a la vida en general. I val, és clar, per al Barça en particular.
Amb una economia que ha esclatat com una bombolla, amb uns sous esportius (i no esportius) hiperinflacionats sumats a pèssimes inversions en fitxatges estratosfèrics, amb una crisi patrimonial per obsolescència de les instal·lacions, amb la necessitat esportiva d’haver de gestionar el final de l’era Messi, amb crisis reputacionals com quasi mai s’han vist (cas Negreira), etc. Amb tot això, afegit a la responsabilitat de ser (i haver de ser) “més que un club” i de conviure amb l’enorme complexitat que comporta el que Johan Cruyff va saber sintetitzar a la perfecció anomenant-lo “entorn”, què queda? Què ens queda? Queda l’optimisme. Ens queda l’optimista Laporta.
Arribats a aquest punt, tot indica que estic a punt de fer, o estic fent, un panegíric de Laporta. Sí i no. No i sí. Començaré pel no, perquè millor que acabi amb el sí. A Laporta ja el coneixem força, des que el 1997 va aparèixer a cavall d’un elefant blau. Però no farem un repàs històric. Amb Laporta (i companyia) el 2003 va començar una etapa del Barça que va acabar sent la més exitosa de tota la història. Però no va ser plàcida. De cap manera. Hi va haver grans triomfs esportius, però també situacions controvertides amb conseqüències pèssimes. No entrarem en detalls, però si un retret es pot fer a Laporta és no haver sabut mantenir cohesionat tot el talent que hi havia en l’equip directiu que l’acompanyava el 2003. No haver evitat la disgregació i, per tant, l’atomització de tanta energia positiva junta. El canvi del 2003 es va impulsar no només amb optimisme, també amb talent. No es poden citar tots, però hi havia Soriano i Ingla, els conceptualitzadors del “cercle virtuós”. Hi havia també elements que tenien molt clar què significa “més que un club”. I per posar l’exemple més clar que no hi ha res més poderós que la suma de talents, cal citar també Sandro Rosell. És ben sabut que de seguida es va enemistar amb Johan Cruyff, l’oracle futbolístic de Laporta. Però abans que això deixés de sumar, es va construir un equip liderat cruyffísticament des de la banqueta per Rijkaard i des del camp amb el fitxatge rosellista de Ronaldinho. Però d’aquella directiva que sumava es va passar a la divisió de la divisió de la divisió de la divisió, i els successius presidents han estat només una part del que durant temps va ser un tot que ho va poder quasi tot.
D’aquella atomització, amb les seves conseqüències, tornem a l’actualitat. Al Barça d’avui, envoltat de perills, d’amenaces, de dificultats i del multiplicador de complicacions i disgregador d’energies que és l’entorn, li queda Laporta. L’optimisme de Laporta. Hi ha l’opció de no intentar-ho, però això seria una inèrcia que només conduiria al desastre, a la irrellevància del club. O hi ha l’opció de Laporta: intentar-ho, per difícil que sigui. I ho és. Si hi ha una sortida, no pot ser cap altra que fer el que s’està fent: reforçar l’equip amb més imaginació (i palanques) que diners, reduir despeses d’on sigui, construir un nou Camp Nou (i un nou Palau) i optimisme, molt d’optimisme. Amb quasi tots els factors en contra, quan sembla que tot pinta malament, quan tot són problemes i quan l’entorn fa d’entorn, Laporta té la recepta: “Es tracta de ser una mica positiu, optimista i treballar” (La Vanguardia, 3 de juliol). Som-hi!