Torno de vacances, torno a escriure en aquesta capçalera a la qual vaig dedicar gairebé dues dècades de feina i fa pocs dies que he tornat de Le Mans Classic. Vaig escollir el periodisme 40 anys enrere perquè era la manera més realista de ser a prop de la meva gran afició de jove, la competició, el gas. He seguit curses, campionats i grans gestes, però el que he vist durant tres dies a Le Mans Classic no ho tornaré a viure més en la vida. Ni jo ni ningú, perquè no es tornarà a repetir. Les 24 hores de Le Mans van disputar-se per primer cop el 1923 i aprofitant el centenari de la cursa (que fa un mes va guanyar Ferrari) l’Automobile Club de l’Ouest ha preparat un Le Mans Classic memorable. Al museu, a continuació de 50 metres lineals de vitrines amb les miniatures a escala 1/43 dels guanyadors i de la majoria de models participants en les 99 edicions anteriors, una exposició amb els models reals, dels quals prop de 60 unitats eren les unitats autèntiques que van creuar la meta en primer lloc. Unes quantes dades més que permeten dimensionar l’esdeveniment: prop de 800 vehicles de competició en pista, 235.000 entrades venudes, 150 exhibidors i 9.200 vehicles clàssics a les instal·lacions.

L’activitat a la pista de Le Mans Classic no és una cursa de 24 hores, sinó que reparteix els vehicles en sis graelles en funció de la seva edat (del 1923 al 1981) i tots fan tres mànigues de cursa –nocturna inclosa– d’un màxim d’una hora. Aquests sis blocs competitius estan distribuïts pel pàdoc i l’aficionat acaba desbordat per la quantitat inacabable, qualitat suprema i valor incalculable de les peces que pot fotografiar i gairebé tocar, a banda d’encaixar la mà d’algunes de les llegendes de la cursa. Per exemple, Gerard Larrousse (guanyador del 1973 i 1974 amb Matra) i Brian Redman (que no va guanyar mai a Le Mans però sí tres cops les 24 h de Daytona, l’equivalent als EUA). Doncs bé, Larrousse, que té 83 anys, no va tenir cap problema a donar gas sense contemplacions en un exigent Porsche 917 del 1970 en el qual tenia dos companys d’equip. Redman no va compartir amb ningú el volant d’un Porsche 908 del 1969... i té 86 anys.

Si pista i pàdoc costen de descriure com mereixen, el gran xoc que promou Le Mans Classic no és a l’elit sinó a la base, al sector del vehicle clàssic de carrer. A casa nostra, qui salva, restaura, cuida i manté ferro de més de 30 anys és vist com un emboirat, un grillat o, pitjor encara, un potencial delinqüent ambiental, quan el que està salvant, restaurant, cuidant i mantenint és memòria i patrimoni industrial. A França –i em consta que en altres estats europeus amb tradició automobilística– els respecten i a alguns els veneren. Durant tres dies Le Mans va ser assaltat per milers de Porsche, Ferrari, Lotus –tants se n’han fabricat?–, Alfa Romeo, Lancia, Morgan... però també per cotxes populars d’una varietat espectacular que els seus propietaris usaven amb orgull. Allà, com aquí, també es queixen de suport legal escàs i de les traves administratives per protegir aquest patrimoni, però com a mínim tenen altaveus per fer-ho. Una simple passejada atenta pel sector premsa de qualsevol gran supermercat permet comptar fins a una desena de publicacions dedicades al vehicle clàssic, dada que contrasta amb l’única que s’edita a l’Estat espanyol. Revistes mensuals en paper, perquè no hi hagi dubtes. Dol dir-ho, però alguna vegada França fa enveja.