La idea em balla al cap d’ençà que, en el marc d’un reportatge sobre la violència a l’esport formatiu, vaig entrevistar el psicòleg de l’esport Iago Fernández. Va ser ja al final de la conversa quan aquest excel·lent professional –el vaig conèixer repartint llaminadures entre nens de cinc anys en un club on exercia tasques de coordinació– va plantejar la idea. A la pregunta de si hi ha esperança de veure un esport sense violència, la resposta va ser engrescadora: “Tinc el somni de fer un club on es portin a la pràctica elements com ara que el pes el tingui no protestar a l’àrbitre, no escopir al camp, que es faci el tercer temps després del partit i els nens puguin compartir un espai i interactuar... De vegades t’assembles més del que penses a qui consideres el teu enemic. Per començar comparteixes una afició.” Li robo el somni, amb el seu permís. Fa anys que penso que molts ens omplim la boca barrejant esport formatiu i valors però, a l’hora de la veritat, ens passem les bones paraules per l’engonal. Però observant els lamentables espectacles que se succeeixen als terrenys de joc i que tenen poc a veure amb la pilota, o com la pèrdua de valors avança desenfrenada, potser ha arribat l’hora de predicar amb l’exemple i passar de la idea a l’acció.

Iago Fernández somia amb un club on el comportament i els valors com la solidaritat i la companyonia sumin tant o més que fer un gol, o una cistella, o un punt. Veig l’aposta i la doblo. Per què no crear les lligues dels jugadors i les jugadores gegants? Hi militarien persones menudes en alçada o en constitució física però gegants en principis, amb ganes gegants de passar-ho d’allò més bé, i amb pares, mares i familiars diversos que donarien un exemple gegant de comportament a la graderia. Puntuaria en positiu el tracte al rival, el tracte als mateixos companys o companyes, el respecte a l’hora de dirigir-se a l’àrbitre, la tria d’una gesticulació adequada i proporcionada, els intents de portar a la pràctica allò que han après als entrenaments sense por d’equivocar-se... Tothom, esportistes i famílies, hauria de signar un compromís abans de l’inici de cada temporada per garantir que comparteixen el projecte que se’ls proposa i que els il·lusiona. Les xifres que reflecteix el marcador deixarien de tenir la rellevància que per a alguns tenen ara, així ens estalviaríem, si més no, la imatge aquella dels pares apuntant en una tauleta o al mòbil les cistelles del seu equip per saber si l’equip on juga el seu fill o filla guanya per una diferència de 50 o de 52 punts (la situació es pot traslladar a l’esport que vulguin). I per fi posaríem fi als insults i crits dirigits als àrbitres, que a molts pares convé recordar-los que fins i tot quan aquesta figura que jutja el que passa dins del camp és “molt dolenta” (segons la seva experta opinió basada en zero experiència i zero formació) acostuma a ser millor que els nostres fills o filles. Que tots, àrbitre i jugadors, estan aprenent, coi.

I per a qui pensi que per aprendre segons quins valors ja hi ha altres espais a la vida i que l’esport és un món on també s’ha d’ensenyar a guanyar i a perdre, he de dir que dubto que els agradi més guanyar que a una servidora, però que, en aquesta vida, tot té una edat i un moment oportú. I el camí que estem triant per ensenyar als joves esportistes a competir potser mereix alguna o altra reflexió i algun o altre article d’opinió.