60.000 ikurrins al Tour
El juliol és el mes del Tour. De les tardes de paisatges francesos amables, de castells, de boscos, de rius i de cims. D’escapades, de contrarellotges, d’esprints i dels mallots groc, verd, blanc i a punts. Però aquest any la ronda francesa ha començat de manera diferent, i no només perquè Pogacar busqui la revenja davant el totpoderós Jumbo, ni perquè l’Enric Mas hagi anat a terra només de començar, sinó també perquè aquest any el Tour ha començat a Euskadi.
No és la primera vegada que surt de fora de l’hexàgon, sense anar més lluny l’any passat va començar des de Dinamarca. Però al País Basc n’han tret més suc. Les institucions, amb el govern autonòmic al capdavant, i les diputacions i municipis al darrere feia més de 5 anys que negociaven perquè el Tour fes el Grand Depart des de terres basques i finalment ho han aconseguit. Han hagut de pagar més de 10 milions d’euros per la presentació i tres etapes, cosa que pot semblar molt, però potser no ho és tant si es té en compte el que valen altres esdeveniments esportius que ni s’acosten a la repercussió mundial de la cursa francesa, amb diverses hores d’emissió al dia.
Han pogut ensenyar els paisatges i fomentar el cicloturisme, han portat Pogacar, Van Aert, Vingegard i la resta a la porta de casa d’una afició que ja acostuma a seguir el Tour, i potser han fomentat que hi hagi més mainada que agafi la bicicleta somniant a enfundar-se el mallot groc algun dia. Però també han fet política, i com a mínim de tres maneres diferents.
La més vistosa ha estat repartir 60.000 ikurrins pels pobles per on ha passat la cursa. Diverses entitats, organitzacions i empreses ho han impulsat i, afegides a les que la gent ja té a casa seva, han fet que els ports de muntanya, els carrers dels pobles i les avingudes de les ciutats s’hagin omplert del vermell, blanc i verd de la bandera basca.
Mentre els espectadors miràvem si la primera etapa acabava a l’esprint com gairebé sempre o els candidats al groc ja treien el nas, el públic onejava la bandera del seu país. I potser algun espectador s’ha preguntat: què hi deu passar, aquí? I els que ja ho sabien han constatat que el País Basc existeix i que la gent n’està orgullosa.
La segona és la llengua. El divendres abans de començar la primera etapa sempre hi ha la presentació de tots els equips. L’escenari era just davant del Guggenheim, mostrant al món l’emblema de Bilbao i d’una reconversió industrial d’èxit. En la presentació es va combinar la llengua de la cursa, el francès, amb el basc, l’anglès i el castellà. Les entrevistes als ciclistes bascos es van fer en euskara.
Finalment, el mapa del recorregut. No hi ha gaire res més polític que un mapa. La primera etapa sortia i arribava a Bilbao recorrent bona part de Biscaia. La segona sortia de Gasteiz per arribar a Donostia. I l’última sortia d’Etxano per arribar a Baiona, al País Basc del Nord. Tres etapes recorrent bona part d’Euskal Herria i recordant que la nació no s’acaba als Pirineus. Tot això ha succeït davant la indiferència dels mitjans de comunicació espanyols, que han fet el seguiment habitual, com si el Tour hagués sortit de Normandia, de la Bretanya o d’Alvèrnia. Algú s’imagina la importància que li haurien donat si hagués sortit de Madrid?
Aquest agost la Vuelta a España sortirà de Barcelona i les quatre primeres etapes recorreran Catalunya i Andorra. I si la Vuelta ve a Catalunya no és precisament per reivindicar cap fet diferencial, sinó per tot el contrari. Hi haurà alguna institució pública o alguna entitat que fomentarà que es mostri la senyera al món? En el ciclisme, com en tots els esports, també s’hi fa política. De fet, parafrasejant Joan Fuster, si no la fas, te la fan.